"Salman Rushdie, novel·lista. Maig, 2014

Vaig aterrar a Madrid per estar 24 hores a la ciutat i participar en La Noche de los Libros, parlant de Joseph Anton. Vaig demanar als organitzadors que m’allotgessin en un hotel del centre, sobretot havia de ser un hotel cèntric, des del qual sortir a passejar tranquil·lament, tot i que només fos una estona. Ara que a la fi ho puc fer sense armilla antibales ni escorta, com un vianant més entre milions, quan viatjo, m’és igual on, vull sempre experimentar la sensació de llibertat que dona caminar entre la multitud sense que algú intenti assassinar-te. És molt d’agrair que no hi hagi una persona buscant-te per matar-te.

Abans de l’acte, en el qual vaig estar acompanyat de Gabriel Albiac i Juan Cruz, vaig acudir al Museu Thyssen a disfrutar d’una exposició de Cézanne, i també al Reina Sofia, on em vaig citar amb el director per veure el Guernica. Tenia moltíssimes ganes d’enfrontar aquesta pintura de nou. Per casualitat em vaig assabentar que, en realitat, hi havia dos Guerniques a l’edifici. L’altre era una escultura del meu admirat Richard Serra. La vaig voler veure, és clar. Mantinc una relació, diguem-ne, molt pintoresca amb l’escultor.

Així que això és l’altre Guernica, vaig pensar per a mi al veure l’obra, de dimensions igual de descomunals que la de Picasso, tot i que segons una altra escala. Vaig preguntar al director del museu si podia tocar-la, i abans que digués res, ja l’estava tocant amb el tou dels dits. Em van explicar la seva rocambolesca biografia. No se’m va obrir la boca de la sorpresa, francament, tot i que hauria pogut. I no només per la desaparició, sinó precisament per la seva presència. L’escultura hi era i no hi era, era còpia i original. Aquest tipus de debats estimulants eren tan propis de la trajectòria de Serra, amb una vida lligada inevitablement a la controvèrsia, rica en esdeveniments polèmics, i sempre per motius interessants, que en part és al que ha d’aspirar un artista.

També em van explicar el perquè del seu títol. ¿Hi ha res més aleatori que els títols de les obres d’art contemporani? En literatura el títol neix d’un text, de la seva part més profunda, o potser de la seva part superficial, però simbòlica. En canvi, els títols de les obres d’art, després de les avantguardes, acostumen a ser completament fortuïts o capritxosos. ¿Per què Equal-Parallel / Guernica-Bengasi? ¿A què ve un títol així? ¿Potser té un missatge polític? Per descomptat que no. El contrari seria no entendre Serra. Només va ser un simple caprici, una ocurrència d’un minut concret, després de sortir al carrer, comprar The New York Times i veure en la portada que el Govern dels Estats Units havia bombardejat la ciutat de Bengasi i havia matat molts civils, fet que li va portar al cap el bombardeig de Guernica. De cop, ja tenia el títol de la seva escultura.

Notícies relacionades

Victoria Szpunberg, dramaturga: "El millor premi és portar a escena les obres que vull fer"

Les treballadores de la llar busquen un lloc en la cultura

Res d’aquest procediment fortuït i capritxós és nou per a mi. M’explico: el 1992, Richard es va tancar a la Serpentine Gallery de Londres a fer una sèrie de grans dibuixos en tela, dissenyats específicament per als espais de la galeria. La forma de cada dibuix, realitzat amb gruixudes capes de pintura negra sobre lli belga, i tallat a mida in situ, estava determinada per la naturalesa del terra, la paret, els cantons o el sostre de la Serpentine. Era una altra reivindicació de l’espai i la seva recreació física a través de l’art. "El lloc forma part de l’obra", diu sempre. Una de les teles es va titular Two for Rushdie, cosa que m’encanta, per descomptat, i incloïa dos traços asimètrics dins d’un espai quadrangular perfectament simètric.

¿Per què Two for Rushdie? Ah. Aquesta és bona. El títol li va arribar en un moment en què pensava en la divisió creada al seu país per la revolució cultural impulsada pels republicans, equivalent a l’econòmica que havia propiciat Reagan. Recordava la manera en què havien atacat i destruït Tilted Arc, i també carregat contra Mapplethorpe i Serrano, i en com aquest tipus de censura no era simple intolerància, en realitat conduïa a una repressió del tipus que va acabar amenaçant la meva vida. No era que la vida dels artistes estigués amenaçada als Estats Units, encara no, però la dreta política havia començat a atacar artistes, dones, homosexuals, i els drets civils s’havien vist reduïts. "Sovint passa –va dir– que l’obra d’art és utilitzada com a boc expiatori al servei d’una estratègia política que algú projecta sobre seu. Això era un flac servei per a tot l’art. I això era el que li havia passat a Rushdie". ¿Tenia l’obra alguna cosa a veure amb aquest fet, o amb mi? No. Però a mi em continua fent moltíssima il·lusió que es tituli Two for Rushdie.