El rei de la comèdia s’obre en canal

El director i productor Morgan Neville, guanyador de l’Oscar per A 20 pasos de la fama, va començar a gravar converses amb el seu gran ídol Steve Martin sense saber gaire bé què faria amb aquest material. A poc a poc, va quedar clar que el projecte estaria a l’altura de l’amor del cineasta per aquest no només gran còmic i actor, sinó també, recordem-ho, guionista, dramaturg o banjoista.

Aquells diàlegs gairebé casuals van acabar derivant en ¡STEVE! (martin): Un documental en 2 partes (Apple TV+, divendres, dia 29), un ambiciós retrat en forma de dos llargs, cada un amb el seu propi estil: Antes és un documental d’arxiu sobre la infància i joventut de Martin i el seu difícil camí fins a aconseguir triomfar en el terreny de l’stand-up; el següent, Ahora, és una exploració en clau vérité de la seva vida familiar d’ara mateix, sí, però també un recorregut per la seva popular carrera cinematogràfica.

Les històries d’Antes resultaran familiars per als que hagin llegit el seu llibre de memòries Born standing up: A comic’s life (2007), tot i que Martin ara sembla haver fet realment les paus amb aquesta infància tumultuosa, amb aquest pare distant o virulent que no va semblar mai satisfet amb res relatiu al seu fill. Quan tenia 10 o 11 anys, l’Steve no anava per a còmic de renom, sinó per a mag, tot i que va acabar ajuntant les dues feines quan va començar a treballar a la botiga de màgia de Disneyland.

Pàgines de diari, fotos personals o un metratge raríssim alimenten aquest retrat d’un còmic més reflexiu i conscienciós del que es podria pensar. Mentre estudiava filosofia a la Universitat de Califòrnia, Martin va fer servir les seves noves eines analítiques per elucubrar sobre una manera de fer riure que no passés per les estructures convencionals. El futur rei de la comèdia mainstream hollywoodiana es va presentar al món, en realitat, abraçat a l’avantguardisme i l’absurdisme.

Li va costar 15 anys que una important quantitat de públic se’l prengués seriosament. Martin no combregava amb la sàtira política d’aquells convulsos finals dels 60 i principis dels 70, amb la guerra del Vietnam sempre al fons. Però al voltant del 1975, quan va fer 30 anys, alguna cosa va canviar i va començar a trobar el seu públic, que es va tornar enorme de la nit al dia després del seu pas per Saturday night live l’octubre del 1976.

El pes del fracàs

Aconseguida la glòria en l’stand-up, Martin va creure que era hora de dedicar-se al cine. El seu primer llarg com a protagonista, Un loco anda suelto (1979), no va agradar al seu pare, en Glenn, però sí a la major part del públic i la crítica. Ahora, segon volum del díptic de Neville, recorda moltes de les pel·lícules que van venir després, sempre en el marc d’una reflexió íntima sobre les decisions preses i un camí d’alts i baixos amb desembocadura en la plenitud total: el feliç matrimoni amb Anne Stringfield (la seva antiga fact-checker a The New Yorker) i la filla d’11 anys que Martin protegeix de les càmeres.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

L’entrevistat no amaga els fracassos, i fins i tot s’hi rebolca, en algun cas buscant la més legítima reivindicació, com amb el musical Diners caiguts del cel (1981). Curiosament, es dedica més temps a Un día de locos (1994), un estrany desencert de Nora Ephron, que per exemple a El pare de la núvia (1991). La meitat de la dècada dels 90 és una de les èpoques més negres de Martin: als fracassos de taquilla s’hi suma el divorci de la seva primera dona, l’actriu Victoria Tennant. En un moment dolorós aquí recuperat, el còmic britànic Paul Kaye l’assalta per fer-li la pregunta més antipàtica:"¿Per què ja no ets divertit?".

Amb 75 anys, Martin segueix sent divertit, com corrobora l’èxit de Solo asesinatos en el edificio i com es pot advertir, a través d’Ahora, en els assajos dels seus espectacles amb el seu vell amic Martin Short. Però fins i tot al cap de tot aquest temps es pot endevinar una empremta de melancolia en la mirada de l’artista, una ferida per tancar. Neville té l’encert de recuperar el clip més apropiat de Solo asesinatos: aquell moment de la segona temporada en què el Charles, l’atribolat actor-detectiu, afirma que no sap gaire cosa del seu pare, però sí prou per creure que no va ser un bon home. Martin sembla decidit a ser per a la seva filla el pare que ell no va tenir mai.