L’assassí més famós de Dublín

Al Dublín del 1982, Malcolm Macarthur va cometre un doble assassinat i es va fer famós. De tarannà excèntric, vestia elegant –vestit i corbatí, sabates cares...– i era molt conegut en els cercles socials de la ciutat. Tenia 37 anys. De bona família, va viure de l’herència paterna, que va dilapidar. Es va veure arruïnat. I no se li va acudir res millor que atracar un banc. El que ningú s’explica és per què abans d’intentar-ho va assassinar a martellades una infermera per robar-li el cotxe amb què va anar a comprar l’arma, i matar amb aquesta el granger que l’hi va vendre.

Per filar molt prim, la policia el va detenir a la casa on es va refugiar, la del seu amic Patrick Conolly, ni més ni menys que el fiscal general d’Irlanda, que acabaria dimitint. Condemnat a cadena perpètua, va passar 30 anys a la presó. El seu cas va copar l’atenció de la premsa irlandesa, se’n van fer documentals i pòdcasts, i va servir d’inspiració a John Banville per al protagonista de la trilogia que va iniciar amb El libro de las pruebas. Avui és part de l’imaginari del país.

Humanitat complexa

Després de sortir lliure, el 2012, mai va fer declaracions. Fins que Mark O’Connell (1979) es va guanyar la seva confiança i el va convèncer per parlar del que va fer. El resultat és el true crime Un rastre de violència. En català en va comprar els drets Comanegra abans de rebre l’Irish Book Awards 2023 i ser aplaudit pel mateix Banville, Sally Rooney i Emmanuel Carrère.

"Dublín és una ciutat petita, i quan veia Macarthur pel carrer era com un fantasma pel qual sentia curiositat. Quan el vaig conèixer es va convertir en una cosa més inquietant: un ésser humà pertorbador. No era un monstre. Sense perdre de vista l’horror dels seus assassinats, no vaig voler oblidar la humanitat complexa que hi ha després d’una infància fosca que va poder contribuir que fos capaç de fer el que va fer", explica per videoconferència O’Connell sobre "un nen reprimit emocionalment, amb una mare freda, distant i insensible, i un pare violent i alcohòlic".

O’Connell, autor de llibres com Cómo ser una maquina (Capitán Swing) i col·laborador de The Guardian, va fer la seva tesi sobre la ficcionalització del cas de Macarthur que va fer Banville. Però no només això el va portar fins a l’assassí. Els seus avis vivien al costat de la casa del fiscal general on es va ocultar quan O’Connell tenia tres anys. Tot i que ha llegit "llibres brillants com A sang freda, de Capote, o L’adversari, de Carrère", no li interessa el true crime com a gènere, assegura. El que el va captivar va ser "la figura d’una persona cultivada, de família de classe alta i noble, molt pròxima al poder fins al punt de provocar aquest escàndol polític".

"Vaig convèncer molt ràpid Macarthur perquè parlés amb mi per al llibre. Volia explicar els seus crims, parlar de la seva vida... Però vaig veure que m’hauria d’obrir pas entre mentides per descobrir les veritats", admet. "Ell insistia que els seus assassinats no definien qui era, que, tot i que els hagués comès, no era un assassí –explica O’Connell–. No demostrava ni penediment ni culpa, ho minimitzava. Lamentava el que va fer perquè li havia destruït la vida. La seva raó per matar-los era que si no hauria hagut de buscar-se una feina per viure. No captava la magnitud moral del que va fer".

De fet, afegeix, "utilitza termes d’experts per descriure els assassinats: ‘el cervell va picar contra la part interna del crani’. O diu: ‘ella no s’hauria d’haver resistit’ o el granger no hauria d’haver volgut treure-li la pistola. Crec que es va sentir sobrepassat, va perdre el control i va prendre la decisió absurda de robar un banc".

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Abans de condemnar-lo, a Macarthur, que insistia que estava sa, el van examinar psicòlegs i psiquiatres. "Cap va identificar cap malaltia psiquiàtrica. Aquells amb què vaig parlar em van dir que el fet que racionalitzés les seves accions suggeria certa psicosi. És probable. I es podria dir que és un narcisista patològic".

O’Connell va deixar un exemplar del llibre a la bústia de Macarthur. "Vaig tardar tres anys a escriure’l i ell el va llegir en tres hores. Estava enfadadíssim. Sabia que no li agradaria, que se sentiria traït, tot i que el vaig avisar. El va pertorbar com vaig mostrar la seva infància i com el vaig retratar. I el preocupava l’impacte, temia que el tornessin a enviar a presó, per revelar coses del Govern o per infringir els termes del seu alliberament". El que sí que creu que pot haver-li agradat és "la nova fama que li ha donat el llibre". "No m’agrada haver alimentat el seu narcisisme, però era un risc necessari".