La veu interior de Xarim Aresté

Al món musical, pot passar que caiguis en gràcia amb el teu disc de debut i atraguis els focus durant un temps per ser la novetat del moment, però l’autèntica prova ja no és publicar el segon disc, sinó el tercer, el quart i els que hagin de venir. "Fem això perquè l’estimem de veritat, el problema és si esperes alguna cosa a canvi, perquè pot passar que no hi hagi cap mena de retorn i que això et deixi a la deriva emocional i econòmica. ¿I què fas llavors? ¡Doncs un altre disc!", riu, per no posar-se tràgic, Xarim Aresté, cantant i guitarrista que fa un parell d’anys va publicar un dels millors discos de la música en català dels últims temps, Ses entranyes, i que acaba de llançar el seu igualment inspirat relleu, Un idioma nou.

No és un tercer ni un quart àlbum, sinó el setè en solitari d’aquest músic de Flix, que es va obrir pas amb Very Pomelo i que ha compartit aventures amb Gerard Quintana, Sopa de Cabra, Maika Makovski, Sanjosex, Josele Santiago, Paul Fuster, Pantanito... Obra que transmet una depuració molt avançada del seu llenguatge musical, que ve a ser una centrifugació espiritual del que representen el rock, el blues, el soul, el folk i el jazz. La llengua nova a què al·ludeix és "l’idioma del subjecte, de les emocions i les intuïcions", senyals a què no fem el cas que hauríem, estima. "Tenim cada vegada més una sensació d’aïllament individual i això és perquè no comprenem l’idioma humà. Les màquines no hi arriben".

Invocar l’ànima

La conversa amb Xarim Aresté sol anar més enllà de la música, i cal recordar que ell va passar tres anys a la facultat de Filosofia. Amb Un idioma nou advoca per escoltar la nostra veu interior i per recuperar un significat de la música que veu extraviat. "Per a la meva generació, la música generava una catarsi holística: sentíem que amb ella la nostra vida tenia sentit i percebíem un sentiment d’unitat. Això sento que cada vegada està més lluny", reflexiona Aresté, que veu els seus conciutadans "en estat d’alarma constant, més histriònics, com si l’ànima no existís".

Interpretant aquest estat de les coses Un idioma nou entrecreua i fon les fonts musicals en un flux molt natural, sense que s’apreciï de manera nítida on acaba un gènere i en comença un altre. "M’agrada que ho vegis així. De vegades, el gènere no em deixa veure la cançó i quan això passa la descarto", explica. Sí que hi ha un blues identificable Des d’aquí veig ca teu. "Molt dylanià, però no em vaig sentir fent un blues. La història em portava a altres llocs". I una incursió en "caires flamencs i de jota" en Canta cadernera. Allà, la clau és la implicació de Rita Payés i Pol Batlle. "Era amb ells, o no hi havia cançó".

El disc s’obre amb La barca, amb el protagonista solcant l’oceà cresp, i acaba amb la catarsi de La riuada, transitant un camí que va "del descobriment del jo a la fragmentació en el tot", entesa com un horitzó refulgent.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

La primera meitat de l’àlbum, cara A, l’associa Aresté al dia, i la dominen tempos recollits, i la B apunta a "la nit que hi ha dins de nosaltres" i ofereix registres més imprevisibles. Les cançons, acústiques i frondoses, s’obren a fugaços solos de trompeta, piano i fins i tot bateria, esprement l’expressivitat dels músics (el mateix equip mallorquí que hi havia a Ses entranyes) tocant en directe en una habitació. "Com més espai donis a l’inesperat, més llum entrarà".

Amb aquest material afronta Aresté una nova campanya de concerts que veu més incerta que en el passat. "Potser s’ha destruït el teixit que feia possible que propostes petites com la meva poguessin funcionar", medita, i llança una altra observació: "ara, com més jove és una proposta musical, menys músics utilitza". Manen les màquines i les coreografies en les noves lleves del pop català. "No ho critico, només ho observo, però Barcelona és una capital mundial generant músics amb les seves escoles superiors, és una cosa inaudita, i després aquests músics no sé on van". Malgrat tot, els escenaris l’esperen: a l’espera d’altres confirmacions, aquest any l’acolliran festivals com el Vida.