L’esteticista ‘Messies’ de Wilson

Està de més dir que l’oratori El Messies estrenat el 1742 pel rei del barroc, Georg Friedrich Händel, és un dels més populars del repertori, si no el que més. Ho avalen un llibret perfecte i una partitura que és un autèntic Patrimoni de la Humanitat. La bellesa de les seves àries, dels seus cors, és incomparable i difícilment superables per altres creacions del propi caro sassone. El Liceu, adscrit ja a la moda de teatralitzar obres simfonicovocals com aquesta –després de l’oblidable War Requiem del 2021–, s’avança a l’esperit de la Setmana Santa amb la versió d’aquesta pedra angular de la història de la música que l’inconfusible Robert Wilson escenifiqués a Salzburg el 2020.

Obra fonamental del cristianisme sobre la concepció, el naixement, el martiri i la resurrecció de Jesús –aquí oferta en alemany i en la particular orquestració de Mozart de 1789–, el regista nord-americà intenta portar-la a un terreny netament espiritual, més enllà de tot dogma, empresa òbviament impossible, ja que el text diu el que diu. Per a això Wilson imposa una posada en escena esteticista i voluptuosa, coincident amb l’esperit d’El Messies una joia. La seva bellesa s’aferra a l’hedonisme en la seva màxima expressió; la seva escenificació (d’una obra concebuda per no ser escenificada), en tot cas, no molesta massa si es té en consideració el minimalisme gestual i dramatúrgic que impera en els treballs de Wilson, responsable també de l’escenografia i il·luminació (el luxós vestuari és de Carlos J. Soto i els vídeos, de Tomasz Jeziorski). Per això sobren les notes d’humor del tenor (passos petits de ball inclosos), de l’astronauta o del duo sobre la mort i, clar, la coreografia a càrrec d’Alexis Fousekis. Sí que n’hi havia prou amb un Messies pintat de coloraines.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Queda clar que en aquest oratori l’important és la música, el cant florit, el treball de la coral i la direcció musical. Josep Pons, gens afí a l’àmbit del barroc, però sí al mozartià, va aconseguir un lloable acompliment de la Simfònica liceista, que va controlar la partitura sense més dificultats, però la concertació no sempre va funcionar: el tenor s’escapava i el cor va fer pujar els colors en Wie Schafen ge’n (All we like sheep).

Els solistes venien de l’àmbit barroc-mozartià i, pel mateix, les seves veus tenen escassa projecció, tret per la sempre impressionant Julia Lezhneva, un luxe en l’expressiu, en les coloratures i a l’ornament en general, mentre que l’atractiu timbre de Kate Lindsey va arribar llastat pel seu escàs volum. El tenor Richard Croft va complir amb una sencera correcció i el baix Krešimir Stražanac va aportar una veu de bonic color, però va ensopegar en els aguts, gall inclòs.