Anna Pacheco, una infiltrada a la rebotiga del turisme de luxe

Estuve aquí y me acordé de nosotros (Anagrama), d’Anna Pacheco (Barcelona, 1991), és el que diu el seu subtítol: Una historia sobre turismo, trabajo y clase. Convé afegir, no obstant, que un poderós cor de reportatge periodístic bomba vida a l’assaig. Pacheco va entrevistar 36 empleats d’hotels de luxe de Barcelona al llarg de set mesos. Tant a través dels relats que van fer aquests treballadors com de primera mà gràcies a infiltracions en reunions i actes interns, l’autora va aconseguir accedir a la tramoia de tres resplendents teatres turístics de la ciutat.

Pacheco va trobar descontentament a mans plenes entre els assalariats productius dels establiments. Descontent no només laboral, sinó també vital. No pot ser de cap altra manera quan llargues i exigents jornades de treball i llargs desplaçaments de la perifèria al centre i tornada a casa es mengen el dia. "La sensació que la vida els està passant per sobre és molt comuna", assenyala l’escriptora.

Poc ressentiment de classe

Però Pacheco va trobar menys ressentiment de classe del que esperava trobar. De fet, pocs entrevistats es consideren de classe baixa, tot i que tot el seu sou en primer lloc indiqui que hi pertanyen. Classe mitjana baixa, classe mitjana baixeta, classe mitjana baixíssima, classe mitjana un pèl més baixa, classe mitjana treballadora... Les fórmules que utilitzen per agafar-se a la classe mitjana són nombroses. "Les dades del CIS reflecteixen més o menys el mateix a escala espanyola –diu l’autora de Listas, guapas, limpias (2019)–. És cert que pensava que aquest entorn elitista i excloent per naturalesa seria terreny adobat pel ressentiment de classe, però no va ser el que vaig veure i em va semblar bé reconèixer-ho i incorporar-ho al relat per explorar les contradiccions que es donen al món del treball".

Dos triomfs formen part de l’explicació del desengany de Pacheco. D’una banda, el triomf aclaparador en el capitalisme tardà de la idea o fantasia de classe mitjana, en no poca mesura consolidat sobre el turisme barat: si et pots permetre ser turista, significa que hi ha persones més empastifades que tu, les que t’atenen mentre ets turista, de manera que no ets classe baixa. I d’altra banda, el triomf de la figura de l’emprenedor beneïda a Espanya igual per la dreta que per l’esquerra.

És esclaridor el cas d’un cuiner d’hotel de 38 anys que guanya 1.580 euros bruts al mes i fa quatre viatges a l’any. Hi ha truc, clar, i ell en diu ser "una mica viu". Consisteix a ser "una mica viu" a tenir altres feinetes, fer apostes en línia, tenir una part dels beneficis que donen un parell de pisos que la família té llogats i, sobretot, planificar el seu "projecte personal", un restaurant propi, meta per a la qual està formant la seva mare. L’anomenada cultura de l’atrafegament li permet sentir-se un heroi en comptes d’una víctima.

"És el resultat perfecte del moment en què vivim –relata Pacheco–. El projecte gran està fora de la feina, hi haurà alguna cosa en algun moment que em traurà de pobre i per a això jo he de treballar".

Recol·lectors de palletes d’or

Fora de l’hotel, ho saben i ho lamenten els analistes del sector, les destinacions "estan plens de gent real", en paraules de l’experta en estratègia i lideratge Eva Ballarín recollides per Pacheco. "No són figurants", prossegueix Ballarín, per la qual cosa no es pot esperar que siguin "amfitrions extraordinaris".

Dins de l’hotel, no obstant, sí que es reclama als treballadors que siguin amfitrions extraordinaris. Literalment. I també metafòricament. En una de les xerrades motivacionals a les quals Pacheco va assistir, un directiu els va animar a ser "recol·lectors de palletes d’or". Això és, a estar atents a tots els detalls sobre la seva vida i els seus gustos que els clients deixessin caure; serien les palletes d’or que haurien de recollir per cuidar-los millor. "Els treballadors són també mercaderia, formen part de l’experiència turística –explica Pacheco–. Encara més, el discurs de l’empresa els responsabilitza de proveir el luxe en forma de carinyo, atencions, somriures, autenticitat local".

Discurs de Nadal

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Menys simpàtic, per molt que comencés amb una cita de John Lennon, va ser el discurs d’un director d’hotel en un sopar de Nadal. Bàsicament, va dir als empleats que en una cultura que cada vegada més posa en el centre a les persones, ells havien de posar en el centre de les seves vides els interessos de l’empresa.

"Va ser brutal –diu Pacheco–. Vaig tenir molts dubtes sobre si incloure la transcripció sencera perquè em semblava que la gent passaria de llegir-la, però una cosa tan recargolada calia posar-la".