¿Ha mort la classe mitjana en la música?

La distància entre un Dani Martín, que esgota en un tres i no res les 120.000 localitats de les seves vuit nits al Wizink (¡per a finals del 2025!), i l’artista autogestionat que ha d’abonar 800 euros més IVA per llogar una petita sala, i pagar músics i tècnics, i resar perquè el local s’ompli (així funcionen sovint les coses en el nostre circuit) és abismal, i augmenta cada any perquè l’star-system es va menjant una porció més i més gran del pastís. I ho fa perquè el públic sensible al gran esdeveniment continua creixent. I tot és real, i tot existeix, les entrades vip de quatre dígits i el bolo a precari.

Notícies relacionades

La jutge nega al MNAC la possibilitat d’un informe pericial sobre el trasllat de les pintures de Sixena

Lady Gaga impacta amb la fantasia gòtica

Però, ¿realment ha desaparegut la classe mitjana musical, com es diu des de fa anys, i més encara després de la pandèmia? Caldria assenyalar de què estem parlant. ¿De poder viure de la teva música omplint clubs o teatres? Ja fa anys que alguns festivals, com ara el Guitar BCN o el Mil·lenni, per citar dues marques ben consolidades, s’especialitzen, en aquesta època de l’any, en els artistes d’aquesta franja, i allà figuren tant noms veterans amb la seva base de públic com figures fresques: d’un Coque Malla a una Maria Hein, d’un Xoel López a un Boye. I Sole Giménez, i Andrea Motis, i Maria Rodés, i Carlos Núñez, i Rodrigo Cuevas…

El que sí que costa un horror és poder pujar de la classe baixa a la mitjana, sortir d’aquesta catacumba en la qual s’amuntega una quantitat d’inquietud i de talent sense precedents, perquè mai hi havia hagut tants músics ben formats com ara (cinc escoles superiors només a Barcelona), ni mai havia sigut tan practicable gravar casa teva un disc amb cara i ulls. En aquest aspecte està el camp abonat per a la frustració: a les aules haurien d’advertir els joves alumnes que potser el seu destí sigui produir boniques gravacions que podran despatxar graciosament a amics i pròxims.