¿Ha mort la classe mitjana en la música?

La distància entre un Dani Martín, que esgota en un tres i no res les 120.000 localitats de les seves vuit nits al Wizink (¡per a finals del 2025!), i l’artista autogestionat que ha d’abonar 800 euros més IVA per llogar una petita sala, i pagar músics i tècnics, i resar perquè el local s’ompli (així funcionen sovint les coses en el nostre circuit) és abismal, i augmenta cada any perquè l’star-system es va menjant una porció més i més gran del pastís. I ho fa perquè el públic sensible al gran esdeveniment continua creixent. I tot és real, i tot existeix, les entrades vip de quatre dígits i el bolo a precari.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Però, ¿realment ha desaparegut la classe mitjana musical, com es diu des de fa anys, i més encara després de la pandèmia? Caldria assenyalar de què estem parlant. ¿De poder viure de la teva música omplint clubs o teatres? Ja fa anys que alguns festivals, com ara el Guitar BCN o el Mil·lenni, per citar dues marques ben consolidades, s’especialitzen, en aquesta època de l’any, en els artistes d’aquesta franja, i allà figuren tant noms veterans amb la seva base de públic com figures fresques: d’un Coque Malla a una Maria Hein, d’un Xoel López a un Boye. I Sole Giménez, i Andrea Motis, i Maria Rodés, i Carlos Núñez, i Rodrigo Cuevas…

El que sí que costa un horror és poder pujar de la classe baixa a la mitjana, sortir d’aquesta catacumba en la qual s’amuntega una quantitat d’inquietud i de talent sense precedents, perquè mai hi havia hagut tants músics ben formats com ara (cinc escoles superiors només a Barcelona), ni mai havia sigut tan practicable gravar casa teva un disc amb cara i ulls. En aquest aspecte està el camp abonat per a la frustració: a les aules haurien d’advertir els joves alumnes que potser el seu destí sigui produir boniques gravacions que podran despatxar graciosament a amics i pròxims.