"Els que ens dediquem al cine d’animació som uns insensats"

A Juan Antonio Vigar [director del Festival de Màlaga] li vaig dir que estic creant una tradició i que he d’estrenar totes les meves pel·lícules al festival. "Pobre de tu si no ho fas", em va dir. La veritat és que tots els que hem format part d’aquesta història estem encantats que després de dues pandèmies, la xinesa i l’espanyola, puguem estrenar-la a Màlaga.

Ha saltat d’explicar una història espanyola, extremenya, Las Hurdes, amb un personatge conegut com Buñuel, a submergir-se en una història xinesa de dracs. Aquest canvi, ¿a què es deu?

Bé, jo fa 35 anys que treballo en l’animació, la major part d’aquest temps en sèries comercials, així que el meu àmbit natural més aviat seria aquest, el de Dragonkeeper (Guardiana de dracs). Amb Buñuel en el laberinto de las tortugas em vaig proposar buscar el meu propi llenguatge, la meva pròpia veu... Però em va servir per a aquesta cinta, em va servir per afrontar aquesta superproducció d’una altra manera. Tot i que la pel·lícula sigui comercial, no deixo de trobar-li coses de Buñuel i de la importància que ha tingut per a mi a l’hora d’afrontar aquestes noves històries.

Perquè Dragonkeeper és una trilogia.

Sí, la trilogia de Carole Wilkinson està escrita i tenim els drets sobre les novel·les.

És una pel·lícula d’animació amb un personatge que no té res a veure amb l’animació a què estem acostumats. Suposo que va ser una de les decisions més difícils, l’aparença dels personatges en pantalla.

Sí, volíem explorar una innovació molt més realista, diria que més subtil i minimalista. Hem evitat caure en l’animació típica de Pixar, en la qual les expressions ocupen molt espai; per a nosaltres era important la subtilesa, és una cosa que creiem que ajudarà l’audiència a connectar millor amb els personatges. No volíem donar tota la informació a l’audiència. L’important és fer que l’espectador vegi que els personatges són vius, que pensen per si mateixos, però alhora això és el més difícil. Avui puc dir que el treball que s’ha fet en aquesta pel·lícula és del millor que s’ha fet mai a Espanya, una cosa brutal feta per espanyols.

La pel·lícula de vegades és molt dramàtica, ¿potser massa per a un públic infantil?

Tots en som conscients. Però als nens se’ls ha de tractar d’una manera més respectuosa perquè són persones molt intel·ligents, capaces de distingir les coses. Avui dia els nens veuen telenotícies en què hi ha molta més violència, sèries de Netflix en què hi ha moltíssima més duresa... També ara a les pel·lícules d’animació hi ha una certa duresa, però és que és la realitat. Jo crec que precisament això fa que l’audiència hi connecti, perquè no li estàs suavitzant res, li estàs explicant les coses com són. Evidentment dins d’uns límits, però els nens ja saben que a l’antiga Xina es tractava la gent així. No se’ls hi ha d’amagar, hem de ser conscients del que ha passat, precisament perquè no torni a passar.

És una pel·lícula d’animació sobre dracs que no llancen foc explicant-nos una història clàssica mitològica xinesa codirigida per un grup d’animadors espanyols. Un projecte així ha de tenir una producció molt especial.

Notícies relacionades

Els reptes de La 2 en català

‘Kraus, el último romántico’ recorda el tenor canari

La veritat és que aquesta pel·lícula té personalitat pròpia, és una coproducció entre Espanya i la Xina, un país que no té gaires convenis bilaterals de producció però sí amb Espanya. Tota la producció xinesa, inclosa la direcció, era un treball d’assessorament cultural protegint una mica l’essència de la seva pròpia cultura. La realització purament cinematogràfica de la pel·lícula era part nostra.

Dragonkeeper es llança gairebé coincidint amb la recent nominació a l’Oscar de Robot Dreams. L’animació espanyola està vivint un moment dolç...

Veurem Robot Dreams competint als Oscars contra pel·lícules de pressupostos increïbles. Si veiessin a Hollywood el pressupost de Robot Dreams caurien de cul, i hi hem arribat, amb americans i japonesos. La veritat és que un tipus de treball com és l’animació, els resultats de la qual no són visibles fins quatre anys després de començar-lo en el millor dels casos, fa que siguem persones insensates [Riu]. Però l’animació és molt important, és el que està omplint les sales altra vegada.