¿Què passaria si l’ésser humà hibernés?

Tot va començar amb un porc espí, o una cosa semblant. En realitat "l’animal es diu equidna i viu a Austràlia. Fa temps vaig llegir un article en el qual s’explicava que, a causa dels incendis que el país va patir fa més de 10 anys, l’equidna va començar a hibernar; la comunitat científica es preguntava com havia pogut sobreviure en un entorn inhabitable, i la resposta és que va ser perquè va alentir el seu metabolisme". La que parla és la catalana Anna Cornudella, que acaba de presentar a la Berlinale la seva primera pel·lícula, The human hibernation, inspirant-se en aquest fenomen de la fauna. "Descobrir això va fer que em fes una sèrie de preguntes: si el nostre entorn deixés de ser habitable a causa del canvi climàtic, ¿ens convertiríem, els éssers humans, en hibernadors per sobreviure? I, si ho hagués sigut des del principi, ¿com s’hauria desenvolupat la nostra espècie?".

The human hibernation comença de nit, al mig del gèlid bosc, on un nen emergeix d’un forat i es posa a caminar, observat per diferents animals. Després arriba la primavera i s’hi obren més forats d’on surten més persones que s’observen, s’ensumen i es temptegen. Una d’elles és una noia que emprèn la recerca del nen. Mentrestant, veiem un cavall al mig d’una sala d’estar, unes gallines a l’aigüera d’una cuina abandonada i vaques, moltes vaques. "Solem prendre-les per tontes, però les vaques són intel·ligentíssimes i estan dotades d’un gran sentit grupal", explica Cornudella sobre l’animal que probablement protagonitzi més plans de la seva pel·lícula. "Els seus valors estan molt per sobre dels nostres, i em va agradar la idea de retratar-les com uns éssers superiors a l’humà".

Es tracta d’un tipus d’escenari que el cine de ciència-ficció sol utilitzar per plantejar futurs distòpics, però The human hibernation proposa el contrari. "Em venia de gust retratar una cosa semblant a un món utòpic, en el qual l’ésser humà ha sigut desposseït del poder de control perquè està sotmès als mateixos cicles que marquen la resta dels animals, i en el qual tant els animals com els vegetals tenen la seva pròpia veu".

El resultat és una obra extraordinàriament sensorial, però, alhora, rotundament política. Al cap i a la fi, imagina un futur en el qual les estructures socials, econòmiques i familiars que sostenen el sistema capitalista han sigut desmantellades i que, per tant, afegeix Cornudella, "és una alternativa a un tipus de vida que no només està acabant amb el planeta, sinó que ha limitat la capacitat de l’ésser humà per desenvolupar les seves pròpies habilitats cognitives. Ens hem oblidat d’escoltar el nostre entorn".

Per completar el procés de documentació de The human hibernation, la directora va comptar amb l’ajuda del cap de recerca de l’Agència Espacial Europea, organisme que estudia la hibernació amb vista a aplicar-la als viatges a l’espai exterior, i va rebre ajuda d’experts de la NASA. La va filmar en localitzacions del nord de Nova York, Dakota del Sud, Nashville i el Ripollès, amb un equip de rodatge de tan sols sis persones.

Mares i fills

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

El germen de la pel·lícula és un projecte de recerca artística impulsat pel Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), inicialment resultant en una peça de vídeo d’uns 20 minuts que Cornudella va presentar poc abans que la pandèmia obligués al confinament. "Recordo que, quan va passar, molta gent em va escriure per fer broma dient-me coses com: ‘¡Au, au, el que has fet!’. El cert és que el confinament va permetre que es materialitzessin algunes de les idees que jo plantejo, en especial. Va ser fascinant comprovar com, en efecte, quan l’ésser humà desapareix una estona la natura immediatament reviu i recupera l’espai que nosaltres ocupàvem. Em va semblar molt bonic".

El patiment d’una mare a causa del seu amor pel seu fill és tema comú de les últimes dues ficcions aspirants a l’Os d’Or a presentar-se aquest any. Sons, el nou treball del director germanodanès Gustav Möller, contempla una oficial de presons que decideix prendre mesures dràstiques davant l’ingrés al centre del violent noi que temps enrere va matar el seu fill sense anticipar les conseqüències que la seva necessitat de venjança comportarà; és una pel·lícula d’arrencada absorbent que perd força quan el seu director, incapaç de decidir un camí concret pel qual fer avançar el relat, comença a fer que els seus personatges es comparteixin de manera absurda.