Jaho i Guinovart, junts per la Victòria

E l cicle Grans Veus del Palau va incloure aquesta proposta de la Franz Schubert Filharmonia amb el debut de la soprano albanesa Ermonela Jaho a l’auditori modernista, i amb un al·licient afegit, un homenatge a Victòria dels Àngels en el centenari del seu naixement amb l’estrena de la Simfonia dels Àngels d’Albert Guinovart.

En la primera part l’orquestra tarragonina, dirigida per Tomàs Grau, es va rendir a Puccini; després d’un preludi de la seva òpera de joventut Edgar, Jaho va exposar les seves cartes ja des de la seva entrada amb Mi chiamano Mimì de La Bohème: fraseig carregat de sensibilitat, àmplia capacitat expressiva, timbre brillant vibrato just, control del fiato, aguts segurs i, sobretot, una facilitat inigualable per jugar amb els pianíssimos, fascinant el públic.

Tot això va estar també present en les àries que van seguir de Liù, Suor Angelica, Butterfly i Lauretta; cada una va resultar ser un encert virtuós, a la qual cosa, en el cas de l’esclava de Turandot, va unir caràcter i un to fosc que va obrir la porta a un dramatisme commovedor que va trencar tota monotonia. A la batuta del mestre Grau no li va faltar atenció per la veu, però sí un xic de flexibilitat en alguns moments, sumant els seus músics en una voràgine d’emocions. De propina, Jaho va regalar l’Ave Maria de l’Otello verdià.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

Després del descans es va estrenar la primera simfonia del catàleg de l’aclamat compositor català Albert Guinovart (1962), la seva Simfonia dels Àngels, dedicada a la memòria de Victòria dels Àngels, a qui Guinovart va acompanyar al piano en l’última etapa de la vida de la soprano. L’obra va molt en la línia lleugera i digerible de l’autor, que, igual com Puccini, sap arribar al cor del públic de manera ràpida i honesta. Escrita per a soprano i orquestra i estructurada en cinc moviments (I arribà un àngel, Remembrances, Che luce è questa, Alegria i The angels come to visit us), brinda oportunitat de lluïment als solistes del conjunt instrumental i es mostra com un vívid retrat de la trajectòria de la cantant barcelonina, plena de referències a temes emblemàtics de la premiada carrera de Victòria.

Però l’obra va més enllà i té vida pròpia, perfectament apta per figurar en programes que no tinguin la càrrega sentimental de ser un homenatge a Dels Àngels.