Un sorprenentcavall desbocat

Una mica menys que nova, el 20 de gener del 2023 va actuar a la sala Sidecar –hi coincideix que aquest dimecres viu la seva última nit tal com la coneixíem fins ara–, i al cap d’uns mesos va deixar els estudis al Taller de Músics i la complementària feina d’acomodadora en un teatre de Barcelona per llançar-se a desenvolupar la seva carrera artística amb cert vertigen, ja que, tot i que hi havia ja aigua a la piscina (un grapat d’exitoses cançons arrelades a la música urbana), des de fora mai saps quanta és suficient per fer el salt sense deixar-te una vèrtebra en la caiguda. "No volia quedar-me sent una ni-ni", reconeix Mushkaa en una entrevista amb aquest diari.

Això no ha passat, clar, potser perquè ha mantingut els peus enfonsats a la sorra de la platja de Vilassar de Mar, on per ara continua vivint amb la família –la seva, amb pedigrí escènic evident– i compartint temps amb amics que no tenen res a veure amb la música. "És la meva zona de confort, on puc trobar-me jo com a Irma, on parlar de coses que no són Mushkaa, ni ser el centre d’atenció. Simplement, parlar. ¿Què tal? ¿Com t’ha anat la uni?"

Tot molt ràpid

Com veuen, aquesta entrevista, amb l’excusa de la publicació de la seva sensacional segona mixtape, SexySensible, és un curtíssim viatge en el temps en què el calendari ha anat cremant pàgines a velocitat endimoniada. I al dimoni cal saber enganyar-lo. "He disfrutat, però no tant com esperava. Ara ho començo a fer més. Ha anat tot molt ràpid, i això fa que no puguis veure les coses amb perspectiva, les coses bones que t’estan passant, i normalitzes certes coses que no són normals", comenta Mushkaa, que a inicis del 2023 va haver de donar forma ràpid al seu projecte donades les expectatives i l’interès que va generar en la indústria musical.

Per exemple, va muntar un espectacle amb què anar a una gira estiuenca que se li ha fet una mica llarga malgrat haver-la disfrutat. Potser per allò d’intentar satisfer més el públic que a un mateix. "Hi va haver un punt a la meva gira en què vaig sentir que sí, que no volia estar fent concerts, sinó component. Allà vaig notar que estava fent el que la gent volia i no el que jo volia. Des del punt de vista mediàtic, no musical. Però gràcies al disc vaig poder estar molt a l’estudi i compondre". I allà va sorgir SexySensible (destacat crèdit al seu productor, Roots, i a les col·laboracions íntimes amb la seva germana bessona, Greta, Señal de respeto, o el seu col·lega Akilon, Turra malvada), un treball, publicat de manera independent, que combina català i castellà i que mostra les seves dues cares: la festiva, bullent, juvenil i enganxosa; i la introspectiva, reposada i totalment sorprenent. Cares, per cert, representades per a la portada de l’àlbum per dos cavalls encaramel·lats.

De la primera, Xarnega resumeix bé la part sexi de la seva figura, amb un català amb interferències, i amb el valor de ser una dona jove exposant el seu desig cap a una altra dona. "Si això ajuda els nanos, molt millor. Però no em vull posar la medalla que ho he fet a propòsit. He sigut uns privilegiada, pel meu entorn, però és guai reivindicar-ho d’una manera natural. Em sembla la manera més guai que la societat canviï coses. No em sento un referent, però si ajuda algú, doncs perfecte". D’aquest vessant sexi, hi ha una incògnita anomenada SexeSexy, un tema que apareix a l’àlbum i que no s’ha publicat. Mushkaa no vol aclarir la incògnita, però ho fa amb un somriure: "És la cançó més sexi del disc, un single per més endavant, perquè les coses bones es fan esperar".

Apolo al quadrat

De la part sensible, que respon a una part personal una mica més amagada i amb aquest treball més exposada, escolti’s la monumental El disfraz, per exemple. "Com a artista sentia que havia de demostrar alguna cosa i la gent potser també tenia ganes d’un canvi. Ens agrada a tots molt la festa i tal, però també està bé que quan arribem a casa i estiguem sols a l’habitació ens puguem posar alguna cosa... I jo també volia donar veu a això".

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Enmig d’aquest any vertiginós, un altre combinat explosiu. Un dia de juliol va començar a vendre entrades per a un concert a l’Apolo de Barcelona. Tot venut en hora i mitja. L’endemà, un segon concert a la venda, mateixa marca. "No em vull flipar, tinc molt mala pega i sé que quan em flipi m’anirà malament. Això de l’Apolo per a mi és una pel·li, no ho veig ni real. Jo no estic preparada per als concerts, quan el vegi o em poso a plorar o no ho sé. Fa un any vaig fer un Sidecar i va ser el concert de la meva vida", exposa.

I afegeix: "Hi ha com aquest vertigen de dir: ‘Hi ha molta gent a qui li agrada el que faig, ho farem bé’. Intento tocar amb els peus a terra perquè tot és tan fugaç que potser no torno a vendre un Sidecar. Pot passar". Per ara, el cavall galopa ràpid i passarà per l’Apolo, amb un espectacle ampliat i ambiciós, amb ballarines i músics a l’escenari –sí, apte per a puristes–.