Laura Pausini, de nena a dona (i guerrera) al Sant Jordi

L a dolça jove que va guanyar a San Remo el 1993 ha donat pas a la senyora curada d’espants que exhibeix cicatrius sense perdre el somriure, guerrera de la vida i de l’escena: superproducció, manxa vocal, rotllos sobre els valors i la supervivència. Laura Pausini ja és tan artista com personatge, ho sabem gairebé tot del seu currículum sentimental i en els seus concerts pot buidar-se en una power ballad i un minut després compartir el vídeo familiar en el qual es va declarar al seu marit (Paolo Carta, guitarrista i director de la banda) i mostrar, victoriosa, el seu anell de casada.

I el que podria ser cursi i embafador desprèn en ella un estrany aire de naturalitat. Es renya a si mateixa perquè s’ha equivocat a l’abordar Así celeste al piano ("em sento una merda"), improvisa un Cumpleaños feliz per a una fan i incorpora amb desimboltura les llengües vernacles: "Déu-n’hi-do, cuánta gente somos", "collons, qué noche". Anunciar que aquest serà un concert basat en "la sinceritat" toca algunes línies vermelles (aquest valor es practica, més que proclamar-se), però no va semblar que el públic d’ahir a la nit al Sant Jordi (a prop del ple amb cadires a la pista) l’hi tingués en compte.

Pausini va venir a commemorar els seus 30 anys de carrera i va servir un espectacle vistós, amb pressupost, tocat per aquell aire de gala televisiva, amb lluentons, passarel·la i ballarins amb escafandres (a El primer paso sobre la luna) o ales de papallona (a Volveré junto a ti). Efemèride rodona, sí, i traços de present amb aquest nou àlbum, Almas paralelas, en el qual la vam veure transitar del dance-pop més descarat a la balada intensa, el seu registre més sòlid, com a Durar. I la clau rock: Más allá de la superficie, cançó sorpresa (cada nit n’hi ha una).

Notícies relacionades

Azcón: "La sentència del TS s’ha de complir a les bones o a les males"

Lucía Cerezo, la jove sensació del ‘romantasy’

Molts baladistes sembla que tinguin un heavy dins, i n’és un exemple el medley guitarrer que ella va culminar agitant el cap a l’estil headbanging a Emergencia de amor. Una quarantena de cançons, algunes de les agrupades en aquells popurris que potser disgusten els molt cafeters però que serveixen per quadrar un greatest hits. Amb tot això, la sessió va ser qualsevol cosa menys lineal, amb una Pausini sempre entusiasta que ens va sacsejar amb les seves fites discotequeres dels 2000 (Surrender) i es va delectar en el seu rampell romàntic (Jamás abandonaré); que va trenar unes estrofes d’homenatge a Raffaella Carrà i va reproduir el gest amb la mà "per demanar ajuda contra la violència cap a les dones" a Yo sí (tema que va compondre amb la hitmaker Diane Warren).

I, a tot això, Pausini, divina i veïna del costat, continua sent per al gran públic la jove a la qual un cràpula de nom Marco va trencar el cor (episodi evocat a La soledad). ¿Però com el món pot ser tan cruel i traïdor? Laura, ni oblit ni perdó.