Un treball per 20.000 llegües de viatge submarí

El protagonista de Dave the Diver, és a dir, Dave, el submarinista, és un amant de les profunditats oceàniques de dia i un atrafegat xef de restaurant de nit. El que serveix al seu restaurant és sushi. Dave pesca de dia i serveix a una col·lecció cada vegada més gran de clients de nit. Però no està pas sol. Treballa amb un home anomenat Bancho. Un altre xef. El lloc on viuen es diu Blue Hole. I s’anomena així perquè Jukio Kallio, el creador del videojoc en qüestió –tot un blockbuster, una mena de sensació oculta del moment–, un compositor finlandès, el compositor, de fet, de la banda sonora del popular videojoc Fall Guys, és fanàtic del manga Blue Hole. Una part del component fantàstic de Dave the Diver està, també, clarament inspirat en ell.

Blue Hole no té gaire a veure amb l’aparentment realista videojoc de Kallio. El videojoc de Kallio se centra, sobretot, en la gestió del restaurant, tot i que també hi ha un component d’exploració del fons marí. És a dir, a Dave the Diver el que importa no és tant allò que trobes sota el mar, sinó la quantitat de sushi que serveixes cada nit. Al cap i a la fi, has de mantenir-te a la superfície. En canvi, l’argument de Blue Hole té a veure amb dinosaures, ni més ni menys. Perquè el que hi ha a les profunditats és una espècie de túnel del temps –i l’espai– que et pot portar, sí, al Juràssic, com es produïa en la famosa nouvelle de Ray Bradbury, El ruido de un trueno, en la qual inventava una agència de viatges que podia fer el mateix.

Contes de Conrad

DeBolsillo acaba de reunir en un volum 15 contes de Joseph Conrad. Joseph Conrad va ser un escriptor polonès –de fet, el seu nom en realitat era Józef Teodor Konrad Nałęcz-Korzeniowski, però se’l va escurçar quan es va convertir oficialment en ciutadà britànic– que va passar molt temps en alta mar i, quan es va instal·lar en terra ferma, va escriure, en paraules de Virginia Woolf, "lents i majestuosos" clàssics ambientats al mar, en un envejable i alhora personalíssim anglès que, per moments, semblava, com va dir V. S. Naipul, "impenetrable". Va ser aquest dens i fantasmal idioma el que va formar Joan Didion, l’escriptora, i sàvia, i ferotge periodista que a les seves novel·les dissecciona el món des d’algun tipus d’altre món, igual que feia Conrad.

La vida de l’escriptor va ser francament dura. Fent un cop d’ull a la seva biografia –fent un cop d’ull a The Dawn Watch: Joseph Conrad in a Global World, de la historiadora Maya Jasanoff-, et preguntes quan dimonis va tenir Conrad temps d’escriure, i assumeixes que l’escriptura va ser l’únic que el va mantenir a la superfície. Va quedar orfe de pare i mare als 12 anys en una Polònia que estava sota el domini de l’Imperi rus; es va iniciar com a mariner a França poc temps després i, quan va formar una família als 36 anys, ja havia arribat a ser capità a la marina britànica. Hi va haver tantes vides dins de la seva vida que ell mateix deia que la veia "com una sèrie d’episodis curts", i que era inevitable que allò quotidià, en el seu cas, esdevingués una profunda i sentida aventura èpica a la pàgina.

No es pot dir res semblant de l’amant de l’aventura, també marina, però no únicament marina, per anatonomàsia: Jules Verne. Tot i que la seva modèlica i ambiciosa –temàticament parlant: pensem que Verne no acostumava a sortir del seu estudi, que va ser on va compondre el món que imaginava, que després, amb el temps, va esdevenir real– 20.000 llegües de viatge submarí, la història del fosc capità Nemo i el seu enciclopèdic viatge submarí, serveix d’exemple contraposat a la forma en què les històries tanquen el present de cada moment.

El capità Nemo era, com Conrad, polonès, i la seva història és la de, precisament, algú a qui la invasió de l’Imperi rus –que ha massacrat la seva família– ha deixat a la cuneta.

Notícies relacionades

Guia per a una bona aplicació del retinol

Blackie publicarà cinc novel·les més de l’autor de ‘Blackwater’

Imaginació

Quan Dave the Diver encara no era més que un projecte, National Geographic va mirar d’afegir-s’hi perquè creia que era una manera d’aproximar el fons marí, i la seva importància, als jugadors. Uns jugadors que se sospitava que serien molts, però que va superar totes les expectatives –en tan sols deu dies se’n van vendre un milió d’exemplars, i en el dia d’avui se n’han venut més de tres–. No ho va fer, finalment, però la intenció deixa clar com es concep avui la ficció popular. Com una eina poderosament literal en la qual la imaginació, en el cas de l’artefacte de Jukio Kallio, queda supeditada a allò que et torni més productiu en una feina que tu mateix t’has buscat i que converteix qualsevol possibilitat d’aventura en treball.