"M’espanta el puritanisme del cine, en el ‘mainstream’ actual el sexe no existeix"

La nova pel·lícula de Yorgos Lanthimos, Pobres criaturas, és, potser, la seva obra més radical, estranya i transgressora fins ara, alhora relectura feminista del mite de Frankenstein, comèdia negra plena de sexe i trufada de slapstick, exhibició de barroquisme retrofuturista i assortiment d’imatges capaces de deixar mut.

Va decidir que volia dirigir aquesta pel·lícula fa uns 12 anys. ¿Per què ha trigat tant temps a fer-la realitat?

Perquè durant molt temps no vaig trobar cap productor que volgués recolzar-me. Els semblava una pel·lícula massa estranya, massa extravagant. I és curiós, perquè eren les mateixes persones que poc abans m’havien trucat per dir-me que Canino els havia semblat increïble, precisament perquè era estranya i extravagant, i que volien treballar amb mi. Finalment, quan l’èxit de La favorita em va permetre tenir carta blanca a l’hora d’elegir quina pel·lícula fer després, vaig decidir fer Pobres criaturas.

I, si hagués existit fa 12 anys, ¿seria Pobres criaturas la mateixa pel·lícula que és ara?

És possible, però gairebé segur que no hauria tingut tanta repercussió. Fins i tot fa relativament poc, molta gent pensava que no era apropiat explicar la història d’una dona que viu la seva sexualitat amb total llibertat, i que no es preocupa gens pel que els altres pensin d’ella; afortunadament, les coses han canviat en aquest sentit. Així que, potser, haver trigat tant a fer-la ha sigut una cosa positiva, al cap i a la fi, perquè ara el públic és més procliu a participar en la discussió que proposa sobre la incapacitat de l’home per acceptar la dona com és.

Gairebé tot el seu cine parla de personatges enfrontats a regles i estructures socials rígides que han de complir i que miren d’alliberar-se. ¿Per què?

Sempre m’ha sorprès la docilitat amb què acceptem les normes i les lleis que determinen el que considerem correcte o apropiat en la societat. Òbviament, el que les meves pel·lícules pretenen és qüestionar aquestes convencions. I el que distingeix Pobres criaturas de les altres és que, tot i que és conscient del dolor i patiment que li portarà la seva odissea a la recerca de la llibertat i el coneixement, el seu protagonista segueix endavant. Crec que és la meva pel·lícula més positiva, la més plena d’esperança.

També és plena d’escenes de sexe. ¿El sorprèn el molt que se n’ha estat parlant des que la pel·lícula va veure la llum?

A dir veritat, no gaire. El sexe és pràcticament inexistent a les pel·lícules mainstream actuals. I aquest puritanisme imperant en el món del cine i en el de l’art en general m’espanta una mica, i em resulta incomprensible especialment tenint en compte la falta d’objeccions generalitzada a l’hora de representar violència explícita a la pantalla. Totes aquestes escenes de sexe són necessàries. En cas d’haver sigut més pudorosa, la pel·lícula hauria sigut una traïció al seu protagonista.

Quan va començar a fer cine a Grècia ¿tenia l’objectiu de conquerir Hollywood?

No, clar que no. Ni tan sols confiava a arribar a guanyar-me la vida fent pel·lícules. Llavors al meu país no hi havia indústria cinematogràfica, i era gairebé impossible aconseguir finançament. Un dia ens vam preguntar: "¿Per què no fem una pel·lícula pel nostre compte? Vam aconseguir una càmera, vam comprar pel·lícula, vam pagar a uns actors i vam trobar una localització. No pot ser tan difícil". Des d’aleshores sempre només he explicat històries que em ve de gust explicar, i mai m’ha importat l’èxit. I si el cine que faig amb actors famosos deixa de tenir-ne, tornaré a rodar pel·lícules de baix pressuposat a Grècia i, si això tampoc funciona, no m’importarà dedicar-me a una altra cosa.

¿Per què va deixar el seu país en primer lloc?

Perquè, després de les meves primeres pel·lícules, rodar allà es va tornar cada cop més difícil. No hi havia diners, i no em quedava més remei que demanar favors o esperar que la gent treballés gratis. Londres em va semblar un bon lloc on mudar-me. Però després van arribar el Brexit i la pandèmia, i últimament passo molt més temps a Atenes. Potser tornaré a casa.

¿Ha canviat en alguna cosa la seva manera de treballar a mesura que les seves pel·lícules es feien més grans?

He anat aprenent a deixar de voler controlar-ho tot i a confiar més en la gent amb qui treballo, en bona mesura perquè són persones que admiro. Gràcies a elles, el procés de creació em resulta més suportable.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

¿Més suportable, diu?

Sí, en general fer cine em genera una ansietat tremenda. Cada cop que finalitzo un film em prometo que serà l’últim, però al cap d’un temps se m’oblida i tornen les ganes de fer-ne. Part del problema és que em costa molt sentir-me convençut amb el meu treball. Tot i que, pensant-ho bé, un excés de convicció seria molt més problemàtic. Els artistes que no tenen dubtes sobre el que fan em fan una mica de por.