El ‘western’ marcià que va venir de l’espai interior

L’imaginari de Sergio Caballero (Barcelona, 1966) sembla procedir de la immensitat de l’espai interior, una singularitat en què les regles de la lògica i la narrativa deixen pas a una creativitat joiosament marciana i sense lligams. Només així pot entendre’s que una de les grans atraccions d’un festival d’imponents continguts com el Sónar hagin sigut les campanyes d’imatge creades per Caballero al llarg dels seus més de 30 anys d’història, tan enginyoses, intrigants i provocatives com la mateixa ment blandiblub del seu autor.

Artista plàstic, músic i cineasta (per l’ordre que prefereixin), Caballero torna a desplegar les veles del seu univers intransferible en el seu tercer llargmetratge, Lolo & Sosaku: The Western Archive, híbrid de ficció rara i documental artístic protagonitzat pel prestigiós duo de creadors visuals i sonors Lolo Della Pietra (Buenos Aires, 1977) i Sosaku Miyazaki (Tòquio, 1976), amb base al Districte Cultural de l’Hospitalet. La pel·lícula, sense diàlegs, s’estrenarà demà en la secció oficial del festival de Rotterdam, en què Caballero ja va guanyar el gran premi el 2011 amb la seva opera prima, Finisterrae, aquell fascinant viatge a cavall de dos fantasmes amb llençol blanc pel camí de Santiago.

Caballero i Lolo & Sosaku són socis de projectes creatius des de fa 20 anys, així que ningú com el codirector del Sónar per explicar l’audaç treball d’aquests dos artistes que experimenten des dels límits de l’escultura, la pintura, la mecànica i el soroll. "Van ser les responsables del festival Dart [Enrichetta Cardinale i Silvana Fiorese], bones amigues, les que em van suggerir fer un documental sobre ells dos, però... jo no volia fer el típic documental de l’artista en què surt dient que és molt llest i que la seva obrea és molt prounda, i els llibres que ha llegit", explica Caballero, que va preferir embarcar-se, fidel al seu estil, en una estranya aventura, "un viatge a la ment de tots dos, a la seva manera d’entendre la creació artística", en forma de western ambientat en els sequers dels Monegros.

La pel·lícula, en qualsevol cas, té una trama mínima. Segurament és el llargmetratge de Caballero en què menys importa el relat que la forma, la qual cosa en el seu cas són paraules majors tenint com a precedents l’esmentada Finisterrae i La distancia (2014), estrany relat ambientat en una central tèrmica siberiana abandonada i amb presència de tres nans russos telèpates i una crupier tarotista interpretada per l’actriu porno Sophie Evans. "A Lolo & Sosaku: The Western Archive veiem dues persones que estan fent un estrany viatge. No saps per quin motiu. Creuen el desert en un cotxe fet de trossos de metall que es va desmuntant, i fan una sèrie d’accions amb objectes mecànics per a ells normals, potser estranyes per al públic. Lolo & Sosaku van descobrint portes a la realitat on es mostren exhibicions que ells han realitzat com a artistes al món real, en espais com el Macba o el mateix Sónar+D", relata Caballero.

Al seu costat, Lolo & Sosaku assenteixen. "En Sergio ens coneix molt bé com a persones i coneix també la nostra metodologia de treball. Així que, d’una manera màgica, ha aconseguit explicar el que passa al nostre cap quan creem les nostres obres", assegura el duo artístic en boca de Lolo, ja que Sosaku guarda silenci de manera conscient. "No li agrada parlar", afirmen, molt seriosament, els seus companys de taula.

¿I per què recórrer a l’estil del cine de l’Oest per explicar l’obra de Lolo & Sosaku? Caballero apel·la a cert sentit de la road movie inherent al western i, sobretot, al paisatge i al que ell anomena "la dramatúrgia de l’espai". "Jo mai treballo amb guió. Busco la composició dels plans des d’una visió pictòrica dels enquadraments. No m’interessa la narrativa. Per a mi l’important és crear un espai i un temps, i el western proporciona aquest espai i aquest temps, ja que sempre et porta d’un lloc a l’altre. A part, cal dir que tant en Lolo com en Sosaku són collonuts com a actors, amb aquelles mirades a l’estil de Sergio Leone. I això que al principi no volien fer la pel·lícula perquè no volien portar barret", explica el director entre rialles. "Ha sigut molt còmode treballar amb en Sergio. Totes les directrius eren molt clares i molt curtes; una frase o una paraula, poc més. I si no li agradava, t’ho feia repetir i ja entenies cap a on anava", afegeixen els actors novells.

Referències cinematogràfiques

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

El 2014, en l’estrena de La distancia en el festival de Sitges, Caballero explicava a aquest diari les seves principals referències cinematogràfiques, destacant la manera d’"esculpir el temps de Tarkovski", el "món personal de Lynch" i el parsimoniós tempo de l’"slow cinema de Béla Tarr". També assegurava que, com que les seves filles llavors eren petites, només veia animació i destacava Kung Fu Panda com una de les seves favorites.

"Els meus gustos no han canviat en aquests anys, però et puc dir que no suporto les sèries. Són una manera estúpida de perdre el temps", etziba el director, que assegura que està "enganxat" a Faraón, el clàssic del 1966 sobre l’antic Egipte del polonès Jerzy Kawalerowicz. "Dura dues hores, però fa un mes que l’estic mirant, perquè cada deu minuts m’adormo i l’endemà torno cap endarrere i començo una altra vegada. No m’interessa el cine que tingui una història per explicar amb nus i desenllaç. Prefereixo les pel·lícules a les quals arribes i entres com en un espai i un temps. I en aquest cas... doncs no sé si acabaré mai de veure Faraón. Potser és una pel·lícula que veuré durant tota la meva vida i la veig cada dia com en un bucle, perquè estic còmode dins seu".