Una nit de juny de 1816 a Vil·la Diodati

També la figura de l’escriptora londinenca Mary W. Shelley, autora de la novel·la publicada el 1818, s’ha vist impulsada en els últims anys pels corrents feministes. D’aquesta manera, la seva criatura s’ha elevat per sobre de les cotes del relat fantàstic i gòtic per convertir-se en un personatge de la cultura popular que continua atraient-nos sobre manera més de 200 anys després de la seva creació literària, 113 des de la seva primera aparició cinematogràfica –en un curt de 13 minuts de la firma Edison– i 92 des que l’encarna Boris Karloff a El doctor Frankenstein.

No deixa de ser significatiu que la biografia sobre J. Robert Oppenheimer escrita el 2005 per Kai Bird i Martin J. Sherwin –i en la qual es basa el film de Christopher Nolan- es titulés Prometeo americano, tenint en compte que el títol complet de la novel·la de Shelley és Frankenstein o el modern Prometeu.

Prometeu va desafiar en la mitologia grega els déus robant-los el foc, la creació, cosa que emparenta un dels arquitectes de la bomba atòmica amb el científic que va voler insuflar vida a un cadàver desafiant Déu. La riquesa del treball de Shelley està en les múltiples interpretacions que genera en funció de cada època: del perill de desafiar les regles de Déu i els homes al caos que pot provocar la intel·ligència artificial mal gestionada.

El cine ha sigut capital per convertir Frankenstein en el que és. Van ser importants als anys 30 les produccions Universal, i en els 50 i 60 les de la companyia britànica Hammer Films, amb Peter Cushing com el doctor i Christopher Lee, entre d’altres, com la seva creació feta d’un cos humà apedaçat i un cervell deficient tornats a la vida mitjançant corrent elèctric.

Kenneth Branagh, amb producció de Francis Ford Coppola i Robert De Niro en el paper de la criatura, realitzarien el 1994 un intent una mica espuri de reverdir vells èxits. Esment a part mereix la versió de la novel·la il·lustrada el 1983 per l’autor de còmics Bernie Wrightson, més realista que la concepció del monstre amb el rostre de Karloff i molt influent en films posteriors.

Heroi i antiheroi

Però és el mateix cine el que a través de productes d’allò més variats ha contribuït sobre manera a elevar el personatge –els personatges si tenim en compte el científic i el monstre– a heroi o antiheroi, segons es miri, humanitzar-lo o parodiar-lo fins a convertir-lo en un element comú i reconeixible de l’imaginari popular. Sense ànim de ser exhaustius podríem citar la fascinació que la pel·lícula amb Karloff exerceix en la nena Ana Torrent d’El espíritu de la colmena (1973), de Víctor Erice.

O les desmitificacions de la història a través del musical gai amb The Rocky horror picture show (1975) de Jim Sharman –i la mitologia festiva que ha generat– o la paròdia, més respectuosa del que podria pensar-se, efectuada per Mel Brooks a El jove Frankenstein, amb Marty Feldman com l’Igor de gepa canviant.

No li van al darrere les topades amb altres cultures cinematogràfiques, ja que Frankenstein va lidiar amb lluitadors emmascarats mexicans a Santo y Blue Demon contra el doctor Frankenstein (1973) –que tenia la seva conya– i fins i tot va ser rival d’un monstre kaiju a Frankenstein vs. Baragon (1965), realitzada pel director del primer Godzilla, Ishiro Honda.

Canvi de gènere

Fins i tot el més pop de tots els artistes, Andy Warhol, li va clavar la dent a Carne para Frankenstein (1973), filmada en 3D pel seu col·laborador Paul Morrissey. Tim Burton va realitzar la seva particular lectura amb gos reanimat a Frankenweenie (curt de 1984 i llargmetratge del 2012) i el doctor Frankenstein va compartir protagonisme amb altres personatges essencials del fantàstic (Dorian Gray, Mina Harker, el licantrop) en la sèrie Penny Dreadful (2014-2016).

Molt abans que Yorgos Lanthimos, amb la complicitat d’Emma Stone, decidís convertir en dona la criatura a la qual un geni boig insufla vida des de la mort a Pobres criaturas, el cine ja havia plantejat aquest substancial canvi de gènere. James Whale, director d’El doctor Frankenstein, va dirigir el 1935 l’obra mestra La núvia de Frankenstein, en la qual el doctor reviu una dona per dotar de companyia femenina la seva criatura immortal.

Terence Fisher, en el Hammer, va rodar la també molt interessant Frankenstein va crear la dona (1967), en la qual tornaven a la vida una jove que havia comès suïcidi; en tot cas, el film planteja temes d’ordre estrictament sexual més que feminista. Curiosa, tot i que no aconseguida, va ser La promesa (1985), producció britànica de Franc Roddam en la qual un doctor Frankenstein interpretat per Sting crea la seva Eva –encarnada per Jennifer Beals tot just sortida de Flashdance– per convertir-la en la seva servidora perfecta. No som gaire lluny de Pobres criaturas.

La reivindicació del caràcter feminista de la novel·la original ha arribat a través dels films sobre la mateixa autora més que en aquells que adapten la seva obra. D’una banda, hi ha Mary Shelley (2017), biopic firmat per la directora saudita Haifaa al-Mansour i protagonitzat per Elle Fanning.

La pel·lícula segueix al peu de la lletra els assajos publicats en la dècada de 1970 que van restituir el paper feminista de Shelley: defensora de l’amor lliure i enfrontada a la societat més conservadora per les seves idees sobre les relacions afectives i sobre l’art, va descarregar a Frankenstein algunes de les seves frustracions al voltant del món en el qual vivia.

En una línia similar, tot i que a partir d’un retrat coral, hi ha les pel·lícules inspirades en la famosa nit del 17 de juny de 1816 en la mansió suïssa de Vil·la Diodati. Mary, el seu futur marit i poeta Percy B. Shelley, la germanastra d’aquest, Claire Clairmont, Lord Byron i el seu ajudant i metge personal, John Polidori, passaven uns dies a la casa.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Aquella nit, Byron els va incentivar a escriure un conte gòtic. Byron i Shelley van oblidar aviat l’assumpte, però Mary va esbossar les línies mestres de la seva novel·la i Polidori les d’una història ambientada en les guerres napoleòniques –publicada després com Ernestus Berchtold o el moderno Edipo– i les del relat El vampir, considerat fundacional d’aquesta tendència.

Gothic (1986) de Ken Russell, Estiu màgic (1988) d’Ivan Passer i Remando al viento (1988) de Gonzalo Suárez evoquen aquella nit tan creativa des de diversos angles, tant literaris com els centrats en les relacions d’amor, odi o dependència entre els cinc personatges. Mary Shelley està interpretada respectivament per Natasha Richardson, Alice Krige i Lizzy McInnerny, i és Elizabeth Hurley al film de Suárez la menys coneguda de les figures, Claire Clairmont, i Hugh Grant interpretant al mateix film el poeta romàntic Lord Byron i José Luis Gómez, Polidori.