La nit dels prodigisde Dausà

J oan Dausà va batejar el concert d’ahir com La gran bogeria, però això seu no és cap ximpleria. Va ser audaç, sí, atrevir-se amb el Palau Sant Jordi, però el gran ple li va donar la raó a la seva missió de portar al gran format aquesta música que resulta ser alhora recollida i espaiosa, de confessió xiuxiuejada a l’oïda i crescendo de pel·lícula, i que millora en directe amb un diàleg vivaç amb el públic.

Es tractava de commemorar els deu anys de Jo mai mai i de tocar la fibra a aquella generació que va patir amb la història d’amors creuats (i frustrats) del film Barcelona, nit d’estiu. Però la cançó va venir a ser l’excusa perquè Dausà formalitzés l’enganxament popular del seu cançoner, amb el qual discretament s’ha convertit en un dels artistes catalans de més convocatòria: 16.400 assistents, xifra molt crescuda tractant-se d’un format amb cadires a la pista, sold out de veritat al Sant Jordi (no com d’altres). Sessió més presentista que nostàlgica, en què va dominar el repertori dels seus últims temps.

Riure i plorar

Dausà vol que els seus concerts no siguin simples successions de cançons: busca implicar, commoure, i tan o més difícil, entretenir. Ho aconsegueix manejant un material que combina el que ell anomena sense embuts la cançó-drama, de vegades una mica pretensiosa, encaminada, diguem, a l’enfortiment de l’ànima (aquest Ara som gegants que va obrir la nit entre teclats new age) amb la formulació pop variable (aquest destacable Buenos Aires, en castellà, sobre els temps que va passar allà estudiant direcció d’empreses). Porta l’audiència per on vol, commovent-los, fent-los riure i plorar (o gairebé).

Explica històries d’antigues nòvies, ens parla de l’Alzheimer i dels amics que no han pogut venir "perquè se’ls està intentant acusar de terrorisme". Dirigeix les seccions de les grades al seu aire com faria el prestidigitador Chris Martin.

Jo mai mai va sonar dues vegades, en acústic i a tota banda, i va inspirar un joc de Dausà, romàntic ell, encaminat per tal que dos assistents que no es coneguessin es fessin un petó (i ho va aconseguir: gran admiració per al Toni i la Núria).

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

A Judit, la cançó que dona continuïtat a la història d’amor platònic, va sortir la susdita (l’actriu Sara Espígul). I Julieta el va acompanyar per sorpresa en Una altra manera de viure (la cançó que va gravar amb Maria Rodés per a Estrella Damm el 2019), i un bigotut Santi Balmes a Caure no feia mal.

Així, alternant la gravetat emocional i la gran eufòria, cantant a l’amor i als bons sentiments, Dausà va consumar una nit que el va elevar sobre tota expectativa. I no es va quedar aquí i va emplaçar el públic a registrar-se a la web per anar a "rebentar el Wizink" o muntar una "gran bogeria" a París. Ho farà si són, almenys, 6.000, i vist això, la bogeria és pensar que no ho aconseguirà.