Barcelona perd una altra brúixola ciutadana

Tard o d’hora deixarà de ser conegut el número 13 del passeig de Gràcia, cantonada amb la Gran Via, amb el nom que és comú avui a la ciutat. "Quedem al Comèdia". N’hi ha prou a fer un cop d’ull al padró de Barcelona per intuir amb quina rapidesa caduca la memòria col·lectiva. Menys de la meitat dels barcelonins ha nascut en aquesta ciutat. Menys de la meitat suma més de 15 anys de residència. Ningú queda ja al Savoy, el Publi, el Fémina o el Fantasio, quatre del passeig de Gràcia que van ser tota una institució, perquè ningú recorda on eren. Tanca el cine Comèdia, com s’ha anunciat, i sembla difícil que recuperi els seus antics nom i cognom, Palau Marcet.

Cal deixar fora de la següent equació l’excepcional Casa Milà (la Pedrera, per si algú prefereix anomenar-la així) i probablement també la Casa Pascual i Pons, a la cantonada amb la plaça de Catalunya, però dit això pot ser que no hi hagi una cantonada més visible al passeig de Gràcia, i desitjable comercialment, que la del número 13, un edifici més rar del que sembla, sens dubte no una joia de postal, però que gràcies als seus 64 anys com a cine, més els 20 anteriors com a teatre, ha sigut referència a la ciutat.

Palau Robert, Casa Batlló, Casa Amatller, Casa Lleó Morera, Casas Rocamora..., tan senyorial va arribar a ser el passeig de Gràcia que, malgrat els infortunis, com aquella trista etapa bancària de l’avinguda i, més recentment, la colonització per part de multinacionals que hi obren botigues clòniques a les de qualsevol ciutat del món, els seus edificis més destacats no són encara parets anònimes.

‘Un grito en la niebla’

El Palau Marcet va ser un d’ells fins que el seu passat el va desdibuixar la fama del Comèdia, que en la seva primera sessió, el 19 de novembre de 1960, va projectar Un grito en la niebla. No només va deixar de ser una casa senyorial, sinó que fins i tot va deixar de tenir aquest aspecte, perquè durant anys tota la façana estava ocupada per una cartelleria gegant que anunciava les estrenes. El Palau Marcet estava amagat al darrere.

Aquell palau portava el nom de Frederic Marcet i Vidal, prohom de la Barcelona en la segona meitat del segle XIX i empresari de fortuna en el negoci del ferrocarril. Li va encarregar el 1887 al mestre d’obres Tiberi Sabater que li aixequés a la cantonada del passeig de Gràcia amb Gran Via una finca digna de la seva posició. Allà hi havia prèviament un altre edifici, perquè l’Eixample, ja des dels seus inicis, no va fer més que canviar constantment. Era un altre palau, el de Llorenç Oliver. El que Sabater va fer va ser un clàssic començar de cap i de nou, però amb un detall important, la seva orientació.

Ildefons Cerdà, en la seva proposta d’eixamplar la ciutat amb una quadrícula, va pretendre que al passeig de Gràcia les finques no estiguessin alineades amb les voreres, sinó que davant la façana hi hagués un jardí particular. Pràcticament ningú li va fer cas. Sabater, en part, tampoc, però sí que va crear un jardí a la façana de la Gran Via que, a la pràctica, es va convertir en l’entrada dels carruatges i de la mateixa família Marcet. Això va condicionar la distribució interior i va propiciar la raresa abans esmentada. La porta de la cantonada, o sigui, el que anys després seria l’entrada principal del teatre i del cine, estava gairebé sempre tancada i barrada. El que hi havia al darrere era el menjador familiar, que, per molt senyorial que fos, seria estrany que fos la primera vista que tinguessin els convidats a l’arribar, la taula posada. Així s’explica a l’excepcional llibre, El passeig de Gràcia, 200 anys d’un espai burgès, que a finals de l’any 2023 va publicar l’editorial Efadós.

Tot aquell passat es va ensorrar literalment quan la família Padró, propietària encara de la finca, va voler el 1935 convertir aquesta cantonada en un teatre de referència. La Guerra Civil va posposar els plans, però només fins al 1941, quan es va estrenar la sala, amb platea i dos pisos de llotges, amb capacitat per a 1.246 espectadors. Va conservar en gran part aquest aspecte quan el 1960 va renéixer com a cine, però després van continuar els canvis, quan l’espai es va optimitzar perquè hi cabessin diverses sales, primer tres, després més.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

Ho explica amb contagiosa passió Víctor Baldoví, projeccionista al Comèdia des de l’any 1997 i, probablement, el barceloní que coneix millor tots els secrets del número 13 del passeig de Gràcia, una mena de palimpsest en el qual darrere d’una paret de metacrilat es conserva encara la paret del cinema dels 60 i al darrere, la del teatre, i al darrere.... Als soterranis, Víctor Baldoví ha vist cartells d’aquells que cobrien la façana, també pòsters de les estrenes, i a l’entresolat, sofàs vells i llums de quan allò era la llar d’actors. Fins i tot hi ha uns lleons esculpits que no es veuen des del carrer i que segurament formaven part del luxe amb què Marcet va voler anar-hi a viure a finals del segle XIX.

Que el futur del Comèdia anava a ser una fosa en negre ho intuïa Baldoví des de fa anys, com a mínim 10, des d’aquell dia en què a través de les xarxes socials va expressar la seva pena perquè una nit no hi havia ni un sol espectador a cap de les sales. Des d’aleshores, els gestors del negoci, la cadena Yelmo, han intentat fer tot el possible perquè els cines no s’extingissin del tot al passeig de Gràcia. No ha sigut possible. El que Baldoví vol ara és que aquest adeu no sigui com el de la resta de sales d’aquest mateix carrer o de l’adjacent, la Rambla de Catalunya, que van apagar el projector davant una preocupant indiferència ciutadana. Anuncia a través d’aquestes línies que ben aviat penjarà al seu compte d’Instagram una pel·lícula de records del Comèdia, per amor cinèfil i per combatre el desmemoriament. "De vegades ho explico als meus amics i no se’n recorden, però no fa gaire unes cortines de vellut vermell cobrien les portes d’entrada mentre el públic comprava les entrades i feia cua al carrer. Quan era el moment, s’obrien". Anar al cine, abans, eren fins i tot aquests detalls.