«L’elecció de Milei em va tornar un país que creia conèixer i ja no conec»

¿Per què anar-se’n tan lluny en el temps per pensar el present?

Em va semblar que era la manera més eficaç de fer dos passos enrere i mirar de nou allò que estem massa acostumats a veure.

¿Es diria que els arbres no ens deixen veure el bosc? ¿Un bosc al qual temem perquè estem morts de por davant un futur que som incapaços d’imaginar?

Aquest és un dels fets principals de la nostra societat. Un d’aquells moments en què la cultura és incapaç d’imaginar un futur que li interessi, la satisfaci.

Ens va perfecte el lema punk: «No hi ha futur».

Però no sempre va ser així. De tant en tant, les societats pensen futurs que volen construir. El segle XVIII va ser la democràcia. En el XIX i el XX, el socialisme. Quan aquests futurs es concreten o fracassen es triga un temps a edificar una altra manera de futur per la qual valgui la pena treballar i ara estem aquí. Perquè quan el futur no és esperança es converteix en amenaça. Tenim les amenaces ecològiques, demogràfiques, polítiques o tècniques. I en el cas de la tècnica és fins i tot graciós perquè fins fa un any semblava el lloc on podíem dipositar certes esperances.

Però ha vingut la intel·ligència artificial a esfondrar-les.

Així mateix [riu]. Ara la tècnica s’ha unit a les nostres pors. En el llibre explico que als que vivim a la part més privilegiada i confortable del món ens sembla tan normal que a l’obrir una aixeta en surti aigua, i això que una de quatre persones al món no té aquesta possibilitat. Ens sembla normal que hi hagi tanta gent que no menja en un planeta que té la capacitat de produir menjar per a tothom. Però coses com la falta d’infraestructures, la falta de serveis mèdics, la falta d’educació, aquestes no ens fan gaire por.

És curiós que el llibre apunti a un cert optimisme ateses aquestes condicions. Imagina vostè un segle XXII en el qual moltes de les xacres actuals estaran ja resoltes.

Soc optimista a mitjà termini. En el curt, un pot veure coses horribles, però si s’ha estudiat bé la història, es pot comprovar que les maneres en què vivim han anat millorant i no veig cap raó perquè deixi de ser així. Fa 200 anys si li ordenaves a un esclau que es llancés al riu, ell havia d’obeir i en fa 120 la idea que la dona votés era un disbarat. Avui l’esperança de vida ha augmentat moltíssim i no hi ha indicador més extrem que aquest.

Però aquesta esperança de vida dispara una altra por: saturarem el planeta.

Però això és una fal·làcia. Només uns 2.000, o a tot estirar 3.000 milions de persones, s’emporten la majoria dels recursos del món. Que hi hagi 500 milions de persones més a l’Àfrica no canviarà aquest equilibri. A Occident vivim d’una manera que té com a condició que siguem pocs els que l’exercim. Així, aquesta minoria pot menjar carn i peix tots els dies. Si els altres 6.000 volguessin fer-ho també no cabrien al món els porcs, vaques i gallines necessaris. Moltes de les nostres formes de vida es basen en la condició excloent que siguem pocs per practicar-les. El problema són aquells que s’apropien de tots els recursos.

En el llibre diu, a tall d’exemple, que cada habitant de Texas envia 120 vegades més CO2 a l’espai que cada africà.

Això és. El problema no és que hi hagi més africans, el problema és que els de Texas s’haurien de moderar.

Abans parlàvem d’intel·ligència artificial. ¿És una cosa que li faci por?

Em solc riure de les apocalipsis. Totes tenen un comú denominador i és que mai es compleixen. Portem anunciant-les des que tenim capacitat d’explicar històries, i cap va funcionar. Crec que la intel·ligència artificial és una eina que canviarà moltes coses, com fa milers d’anys les va canviar la roda.

Però pot servir per reemplaçar treball humà.

Sí, lamentablement cada vegada passarà més i generarà conflicte social i polític en les pròximes dècades. La pregunta és ¿qui es quedarà l’excedent de la tecnificació del treball? Per ara acceptem que són els patrons els que ho fan, perquè quan Telefónica deixa de pagar 4.500 salaris gràcies al seu ero els que es queden amb aquests diners són els accionistes, però a poc a poc i a mesura que això creixi hi haurà una baralla social molt forta per veure qui es queda amb aquests excedents, com n’hi va haver en la revolució industrial.

En el seu llibre no apareix la victòria de Javier Milei. ¿Tan difícil d’imaginar era?

Milei és horrible i imprevisible, per se. Hi ha molt per dir sobre ell però el que més m’impressiona és com s’ha canalitzat l’emprenyament dels argentins davant 40 anys de degradació sistemàtica de les seves condicions de vida. Està clar que havien de buscar algú de fora del sistema. La llàstima és que hagi sigut aquest home tan poc creïble i fanàtic. Amb totes les seves històries de gossos morts i visions divines, és un home trasbalsat, i un ignorant que no aconsegueix filar dues frases com correspon.

És un fonamentalista de l’individualisme.

Considera que el que ha de regir totes les relacions sobre els homes és un mercat oposat a tota idea de solidaritat. Jo t’he de fotre perquè he de comprar més barat i vendre més car, aquest és el seu mercat hiperindividualista.

¿Diria que a pocs dies d’haver-se format el nou govern els argentins estan penedits del seu vot?

No ho sé. Jo visc a Madrid i en general la gent amb la qual parlo no el va votar. Molts estan decebuts perquè moltes de les mesures que vol portar a terme estan en contra del que deia en campanya. Després de dir que els impostos eren un robatori a mà armada, els ha incrementat en molts sectors. El va votar molta gent de classe baixa o mitjana baixa i fins ara totes les mesures que ha pres són en benefici dels més rics.

Era crític amb la casta, però de moment es mostra com a pura casta.

El seu govern és extraordinàriament castós . Quatre dels seus nou ministres van ser funcionaris de Menem i els cinc restants ho van ser de Macri. Comencen a aparèixer rumors que el seu radicalisme era impostat. Que si s’hagués mostrat com algú normal no el votava ningú. Si és així és un histrió extraordinari.

¿Que un boig els hagi semblat la millor opció està dient alguna cosa de l’Argentina?

L’elecció de Milei em va tornar un país que creia conèixer molt bé i ja no conec.

Notícies relacionades

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Sols i amb una discapacitat

¿S’atreveix a imaginar el futur? ¿Què voldria que passés?

Jo voldria que passés a l’Argentina el mateix que en tots costats: poder construir una forma moral de l’economia en què tots tinguessin el que necessiten. És gairebé una bajanada, però mai hem trobat la forma política perquè això passi al meu país.