"Ningú neix racista, aquest odi el transmeten els pares als seus fills"

Dennis Lehane va néixer el 1965 al llavors violent sud de Boston, en una família d’immigrants irlandesos. Com Mystic River, Golpe de gracia (Salamandra Black), que arriba el dia 11 a les llibreries, és producte de la infància al seu barri, admet per videoconferència des de Los Angeles. Torna al 1974, quan un jove negre mor al metro i una adolescent desapareix al barri, controlat per un mafiós, tot inspirat en casos reals, mentre al barri se succeeixen els disturbis racials per la decisió d’un jutge que, per posar fi a la segregació, va forçar els escolars a desplaçar-se a escoles d’altres barris. 

  

La protagonista, Mary Pat, va perdre un fill per les drogues i ara busca la seva filla desapareguda. Pura mare coratge. 

He topat amb històries de mares que es vengen de la mort dels seus fills. Hi ha una ferocitat en cada mare pel sol fet de ser-ho. Ella seria ferotge fins i tot sense fills, és producte del mateix tipus d’abusos i violència que hi ha al seu voltant. Som producte del nostre entorn. 

Es nota la desesperació d’algú que ho ha perdut tot. 

Sí. M’interessava saber què passaria si agafava una dona amb aquesta ferocitat i li treia tot el que tenia. I veus que ja no té res a perdre. O aconsegueix el que s’ha proposat o morirà en l’intent.

És una dona infrangible, però paradoxalment trencada, escriu.

De petit vaig conèixer unes quantes Mary Pat. Eren dones ferotges que criaven nens aterridors. En persones així hi ha una cosa trencada, destruïda, cremada... i són aparentment infrangibles.

¿Nens aterridors? 

Els seus pares els inculquen mentides i odi i acaben tenint reaccions racistes. Ningú neix racista, aquest odi es va transmetent de pares a fills.  

El gran tema de la novel·la és el racisme. Vostè tenia 9 anys el 1974, quan les protestes contra el jutge Garrity.

Recordo molt bé aquell estiu, va ser inoblidable: la ràbia, les protestes, com cremaven efígies i les penjaven als fanals, els cartells a les finestres, com pintaven a les parets KKK, del Ku Klux Klan, o Animals go home (Animals, torneu a casa). Als 9 anys el narcisisme natural en un nen desapareix i comences a veure’t a tu mateix com a part del món, a ser conscient del que hi ha al teu voltant. 

¿Què pensava d’aquell racisme? 

Al principi no eren manifestacions contra negres, sinó en contra que se t’obligués a traslladar els teus fills a una escola a l’altre costat de la ciutat. Va començar així. I aquest era un argument legítim. No era en contra de la disgregació, sinó en contra de com s’havia portat a terme i que només afectés els barris pobres. Però es va transformar en molta ràbia i enuig contra els afroamericans. Era un llenguatge enfurismat, discriminatori i pejoratiu. Això em va apartar una mica de la meva comunitat, i vaig callar i vaig observar, per això em vaig haver de convertir en escriptor. 

¿Com es vivia en la seva família? 

Els meus pares no eren racistes. Tampoc un dels meus germans, però ell sí que va sortir als carrers. Allò estava en les famílies, als barris i encara avui no ha desaparegut. És per aquesta percepció de l’alteritat, de l’altre i que els altres no són membres de la mateixa raça humana. No pots disparar cap altra persona si t’hi identifiques. Però sí si li treus la capa d’humanitat.

En el llibre sembla assenyalar que separa la pobresa, no la raça.

Abans pensava així, però ja no. En les protestes de Black lives matter, dos blancs de classe mitjana van sortir de les seves cases amb escopetes contra els manifestants. Això ja no ve de la pobresa sinó de la idea institucionalitzada que aquests són els altres, que som dues tribus. Molts veuen la comunitat afroamericana com una colònia dins de la nació. És una merda.

Amb Trump, ¿ha anat a pitjor o és que ha sortit més a la llum? 

Ha sortit a la llum. Moltes coses són millor ara. Per exemple, el meu matrimoni és mixt, una cosa que no era possible fa 30 anys però que avui a la gent no li importa. Això és el progrés, que no li importi a ningú. Però retratar uns EUA així no dona diners. Els diners estan en dividir-nos, en fer entreteniment a partir d’això, en fer que la gent tregui bromeres per la boca a la tele i que sembli que tot és horrorós. 

Als barris de Boston on va créixer, escriu que hi ha "gent cansada de viure, treballar com a bèsties i no tenir sort". ¿Continua sent així?

Al sud de Boston ja no. De fet està gentrificat, és completament diferent. Però el moviment blanc de gent pobra i irada és rural, ja no està a les ciutats, se n’ha anat. Les ciutats són un gresol de cultures. És als pobles petits on veus zones completament blanques i són els que més han votat Trump. Trump no pot fer res a les ciutats, per això sempre les pinta com a formiguers de crims. 

El 2017, quan va venir a rebre el Premi Carvalho a Barcelona, va dir sobre Trump que 250 anys de democràcia no es desaprofitarien, que sobreviurien i sabrien manejar-ho. ¿Pensa el mateix?

Sí. Si Trump torna al poder serà dolorós, però l’última vegada no va canviar el país. Tot i que va fer dues coses molt perjudicials: va mantenir els tribunals com volia i va fer enrere la llei de l’avortament, però el cost ha sigut tan elevat que li ha suposat als republicans perdre molts escons el 2022 a la Cambra de Representants. És clar que em preocupa, però crec que el sistema americà continua funcionant i lluitem en els tribunals per demostrar que, per exemple, el 6 de gener [l’assalt trumpista al Capitoli del 2021] va ser una abominació. Ja veurem... 

Alguns dels seus llibres han arribat amb èxit a la pantalla. És guionista de sèries com The Wire. ¿Quina actriu veu encarnant Mary Pat? 

Sí, però no puc dir qui. Com a productor, preparo una sèrie i soc també el responsable dels guions. Si dic qui vull i no ho aconsegueixo, la segona opció sabrà que és el segon plat... 

A Golpe de gracia hi ha escenes que es visualitzen perfectament en una pantalla. ¿Escriu les novel·les pensant cinematogràficament? 

No, la paraula cinematogràfic em resulta rara, perquè els llibres van sorgir molt abans que el cine. Una bona novel·la és una cosa viva. Jo escric a través de la creació de personatges i del llenguatge. He d’entendre la veu del llibre, qui està narrant la història, com sonaria al meu cap. A les meves novel·les es veuen clares les diferents veus. Aquesta està narrada amb la veu de Mystic River i de La entrega, és la meva veu preferida, la comparo a la d’un home assegut a la barra d’un bar que explica bones històries. Quan vaig tenir Mary Pat vaig començar a escriure sense saber exactament com avançaria, no volia saber-ho. En canvi, quan escric un guió no agafo un bolígraf fins que no sé exactament tots els aspectes de totes les escenes, els planifico moltíssim, al contrari dels meus llibres. 

Va escriure el llibre durant la covid, però no se n’ha filtrat res.

No, quan la pandèmia va arribar estava fent una sèrie de televisió, i tot es desmuntava, s’ensorrava. I el meu cervell es va dividir i vaig començar a escriure aquest llibre. Això em va rescatar, em va evitar tota aquesta bogeria. Igual que quan escrivia de petit i pensava: ‘No m’agrada on soc i crearé un lloc que sí que m’agradi’. Va ser una manera d’enfrontar-me al meu passat i als meus fantasmes. Era un llibre en què ningú portava mascaretes ni hi havia covid. ¡Fantàstic!

Notícies relacionades

La resta és literatura

Marías, Amis, Paul Auster

¿A quins fantasmes es refereix?

A tot. Em veig a mi mateix als 9 anys, era una bogeria créixer en aquest entorn. No estranya que això em generi tantes emocions a l’escriure d’això. No m’havia enfrontat a com va ser, amb 9 anys, processar allò.