Matteo Garrone: "L’egoisme d’Europa només provocarà més patiment i més morts"

Yo, capitán mostra l’epopeia que un adolescent senegalès protagonitza juntament amb el seu cosí des que decideix fugir del seu país amb destí a Itàlia per complir els seus somnis, i que en el seu periple pateix successius abusos per part dels que s’aprofiten de la desesperació i la ingenuïtat de persones com ell. Premiada en la Mostra de Venècia passada, la pel·lícula és ara candidata al Globus d’Or i segueix endavant en el camí cap a la nominació a l’Oscar.

¿Per què ha decidit tornar a abordar un assumpte, la immigració, de què ja va parlar en els primers llargmetratges de la seva carrera?

En aquestes pel·lícules vaig utilitzar el tema sobretot per parlar d’Itàlia i dels italians. Yo, capitán, en canvi, funciona a tall de contraplà. Sabem molt poc dels migrants que intenten entrar a Europa procedents de l’Àfrica o el Pròxim Orient. Especialment al meu país, estem molt acostumats a veure’ls arribar amuntegats amb barco, i els tractem com si fossin simples números: ahir en van arribar 200 i en van morir 100 al mar, avui n’han arribat 150 més i n’han mort 75, i així. Ni tan sols ens plantegem que darrere d’aquestes xifres hi ha éssers humans que deixen enrere les seves famílies i s’enfronten a riscos tremends a la recerca dels seus somnis. Jo he volgut donar veu a aquestes persones que gairebé mai la tenen.

En el procés, ¿fins a quin punt va ser conscient del risc de caure en l’apropiació cultural?

Jo soc un italià burgès i, si no hagués anat amb compte, la meva mirada als migrants podria haver caigut en el paternalisme, la condescendència i l’etnocentrisme. Per això em vaig esforçar molt per actuar com a intermediari, per posar-me al servei d’una cultura que no és la meva comptant amb l’ajuda permanent dels que sí que pertanyen a aquest món. En cada fase del procés de producció vaig comptar amb l’assessorament de persones que havien viscut odissees semblants a la que mostra la pel·lícula; darrere de cada una de les escenes hi ha una història real. En els últims 15 anys han mort més de 27.000 persones mirant d’arribar a Europa, i per a mi era essencial tractar tot aquest patiment amb el màxim respecte.

Com moltes altres de les seves pel·lícules, Yo, capitán retrata un personatge ple de somnis i esperances que topa de cara amb la realitat. ¿Què l’atrau d’aquest arquetip narratiu?

Suposo que em sembla molt il·lustratiu sobre la condició humana. De tota manera, Yo, capitán és la primera de les meves pel·lícules que està protagonitzada per un heroi absolutament immaculat, que no té ombres ni taques, un jove pur i innocent que combat contra un sistema terrible i mortal. Els joves africans formen part del món globalitzat, les xarxes socials són la seva finestra a l’estil de vida d’Occident i senten un gran desig de viure com ho fem aquí. Ells veuen com els joves francesos o espanyols viatgen a l’Àfrica lliurement, sense cap restricció, i no entenen per què ells mateixos s’han de jugar la vida per viatjar a Europa.

La pel·lícula es resol amb uns punts suspensius i deixa que cada espectador tregui les seves pròpies conclusions sobre el destí de l’heroi. ¿Per què li va semblar important aquesta ambigüitat?

Algunes d’aquestes històries humanes tenen un final feliç i d’altres acaben en tragèdia, i sovint resulta difícil decidir què és una cosa i què l’altra. Una de les principals fonts d’inspiració de Yo, capitán és el cas d’Amara Fofana, que va col·laborar amb mi en el guió. Quan tenia 15 anys, ell va transportar 250 persones amb barco des de Líbia fins a Itàlia i els va salvar la vida. Quan hi va arribar, va ser arrestat i va passar sis mesos a la presó, com si fos un traficant de persones; en cas d’haver fet el mateix avui, podrien haver-li caigut 10 anys. En aquest precís instant, hi ha gent com ell que estan pagant un alt preu pel seu heroisme mentre els mafiosos que s’aprofiten d’ells no arrisquen gens.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

¿En quina mesura és la seva pel·lícula un atac velat als líders polítics d’Itàlia i altres llocs d’Europa que tenen unes actituds antimigratòries i xenòfobes que fomenten aquestes màfies?

Vaig començar a treballar en aquesta pel·lícula fa tres anys i mig, molt abans que Georgia Meloni arribés al govern del meu país. És cert que la tendència a Europa són els nacionalismes i l’obsessió per aixecar murs, i aquest egoisme únicament provocarà més injustícies, més patiment i més morts. La meva pel·lícula no pretén oferir solucions fàcils a un problema tan complex però, per descomptat, jo considero que l’únic camí correcte és el de l’apertura: donar a les persones que volen viatjar la possibilitat de fer-ho amb llibertat, i tornar la seva dignitat a tota aquesta part de la humanitat que es veu obligada a morir per un dret que hauria de ser universal.