‘Ara que tinc 80 anys’

Algunes setmanes abans que s’iniciés de facto el seu exili a Amèrica, Joan Manuel Serrat va passar per Tenerife, va ser allà rebut pel silenci habitual de l’època, i dos periodistes, Elfidio Alonso i aquest que ara el recorda, van anar a trobar-lo a la porta de l’Hotel Brujas, que ja no existeix, a Santa Cruz.

Ha passat mig segle, potser més, i si ara aparegués Serrat per aquesta porta, que llavors el portava a la recepció d’aquell establiment, segurament miraria igual, com un noi que, sent ja famós, està allà com per rebre’s a si mateix, estranyat de reconèixer-se en l’espuma de la fama que li van donar, des de tan petit, les cançons de la vida.

Ell portava a l’espatlla una motxilla que li omplia l’esquena. Va atendre els que el buscàvem (Elfidio ja era el líder de Los Sabandeños, Serrat el coneixia), el seu era l’aire habitual en la seva trobada amb els que li continuem fent preguntes. Ell és un altre, no és tan sols el cantant que arriba als llocs, és algú que porta amb si una família enorme de cançons i de noms propis, una família immensa que no ha deixat de créixer en tots els idiomes que té el cor del món per al qual ha compost el cançoner de les nostres vides.

Tastar el vi

Això se li veu a la cara, se li veia llavors com si havent arribat estigués a punt de partir també, o com si, imposat per la volença familiar, arribés als llocs que van ser els de la infantesa de la seva mare, per escoltar el ritme, o per tastar el vi, que va inspirar la seva autobiografia.

La sensació que això que ens interessa d’ell es refereix a un altre, que ell fa cançons, les interpreta, i després venen diferents esdeveniments, de vegades tan durs com els que li va tocar viure per dir el que el règim no podia tolerar, estava imposada ja en aquell rostre del jove Serrat. Pujava a l’habitació del seu hotel, el que passaria seria greu, ja que ell seria lliure allà i aquí seria mal rebut, el règim era una porta que es tanca, cal dir adeu a la porta que es tanca..., i ell era allà, marxant, com un fill de la mar mediterrània que, a l’Atlàntic, rebia un adeu que semblava penúltim.

Era encara aquell noi autor de cançons que van ajuntar el català i el castellà perquè el món, aquí i allà, sentís llavors, això deia, que no hi havia cap altra frontera per a la música que les que imposen el cor i el seu ritme, la seva voluntat d’explicar, la seva llibertat de fer del sentiment i de la seva veu una història personal de la música.

Aquesta motxilla, a més d’aquella amb la qual ell pujava a l’habitació, era la seva manera de sentir en la vida, allà dins anava el símbol més significatiu de la seva música: el sentiment de trobar, en els que l’escoltessin, part del que ell anés a dir. El seu cançoner es va omplir d’ell, i va tenir un lloc gran, ingent, per a d’altres, per a Miguel Hernández, per a Antonio Machado, aquestes veus amplificades per la seva voluntat de músic, i de ciutadà, van fer més gran el testimoni i la poesia convertida en l’alè que porta dins l’abraçada.

Ha sigut de tal manera company d’aquests noms, part d’ells, ha sigut de tal manera el seu propi hoste, que ara és impossible escoltar aquests versos sense sentir l’estranyesa i el dolor que van transmetre els poetes en la veu, en l’ànima, del noi del Poble-sec.

Noi entremaliat

Fa un any que va deixar de cantar, va ser a Barcelona, en aquestes dates, i ara li arriba aquest aniversari rodó. Fa uns dies, en la SGAE de Madrid, el seu coetani Eduardo Mendoza va resumir la seva vida de cantant, i d’ésser humà, amb la intel·ligència d’un compare, i després el noi del Poble-sec es va referir a si mateix com si fos un altre, acollint les lloances que mereix amb l’aire d’haver-se tret de l’espatlla una vella motxilla i fos, una altra vegada, el noi entremaliat que es va fer a Aragó i Barcelona els territoris dels quals mai se’n va anar.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Canta de tant en tant, això va dir, es troba amb amics, desvia el pes dels anys, viatja allà d’on el reclamen els seus compares antics, i rendeix homenatge als que l’han ajudat a estimar i a acomiadar-se, com a cantant, com a ciutadà. Als 80 anys hi ha els que diuen que el veuen més essencial, més fet, que mai, més ple de tendresa també, com si estigués escrivint per dins cançons que mai es diran, potser, però que ara interpretaria, també en silenci, amb una mirada que ja no ve de l’escenari sinó cara a cara, als carrers i als bars.

Als 80 anys que ahir va complir no hi ha en el rictus del seu rostre sensació de temps, sinó l’aire de la curiositat amb què s’enfrontava a la incertesa de l’auditori. Avui, com diria el seu mestre andalús, és sempre encara per a Joan Manuel Serrat.