Adeu definitiu amb un final majestàtic

E l final de The Crown no inclou el final del regnat d’Isabel II: acaba molt abans, el 2005, any del casament del llavors (i durant gairebé dues dècades més) príncep Carles i Camil·la Parker Bowles. A allò que assistim veient aquests sis episodis és a un altre possible final, el de les sèries concebudes per durar i per brillar a tot luxe, sense restriccions pressupostàries ni paisatges digitals on hi hauria d’haver alguna cosa més tàctil.

Si la primera part d’aquesta sisena temporada es va centrar, sobretot, en el desenvolupament i trist final de l’idil·li entre Diana i Dodi, la segona té una varietat de protagonistes més gran, començant pel Guillem del desconegut Ed McVey, aclaparat per la classe d’atenció soferta per la seva mare a l’episodi Pasión por Guillermo. En lloc d’abaixar el ritme i processar la pèrdua, torna a Eton tan aviat com pot. Vol que tot sigui normal una altra vegada. Però res tornarà a ser-ho: joves admiradores del voltant del món empatitzen amb la seva tristesa i volen curar-l’hi tant sí com no. Al seu costat, Enric (Luther Ford, revelació com a ovella negra) el mira amb enveja i llança una afirmació atrevida: "En la història de la humanitat, ningú ha cridat per un pèl-roig". ¿És que no recorda Rick Astley?

El veritable drama de Guillem, sigui com sigui, no és l’acumulació de cartes de fan, sinó el seu distanciament del seu pare, Carles (Dominic West), a qui assenyala com a culpable en primera instància de la mort de Diana. El conflicte essencial de la sèrie és propi i gairebé exclusiu de gent privilegiada: que difícil és ser una figura pública i, alhora, un mateix. Però altres de les seves preocupacions són universals, com les llacunes paternofilials o les expectatives que la nostra gent gran diposita en nosaltres, de vegades amb efectes destructius.

Com durant la resta de la sèrie, Morgan es permet en aquests capítols jugar amb diferents tons i modalitats. Crida l’atenció l’arrencada sanament surrealista, gairebé pròpia d’un Sorrentino, de l’episodi Ruritania, en el qual Isabel II (Imelda Staunton) somia amb la coronació d’un nou rei, no Carles, sinó Tony (Blair; encarnat per Bertie Carvel). Obsessionada amb la popularitat i capacitat d’influència del primer ministre, Isabel li demana consells per donar modernitat a la monarquia. Una altra cosa és que els segueixi.

D’altra banda, Alma mater, l’episodi del primer festeig entre Guillem i Kate (una també desconeguda Meg Bellamy), és un drama universitari en tota regla, amb els triangles amorosos de rigor. Abans de conquerir la futura princesa de Gal·les, Guillem coneix la bohèmia Lola Airdale-Cavendish-Kincaid (Honor Swinton Byrne, estrella del díptic The souvenir), aparent transsumpte del seu veritable embolic Carly Massy-Birch. Abans de decidir-se per Guillem, Kate està un temps amb Rupert Finch (Oli Green), un tipus ben plantat i educat, però segons la sèrie no prou regi per a una mare, Carole Middleton (Eve Best), amb altres plans per a la seva filla.

Ombra d’interès

En la visió de Morgan, gairebé cada història d’amor està solcada per una ombra d’interès, una formalitat, una responsabilitat. Diana s’ajuntava amb Carles en part perquè al seu pare li hauria semblat bé; Mohamed Al-Fayed (Salim Dau) creava les circumstàncies ideals per al naixement d’una atracció entre el seu fill Dodi i Lady Di. En aquesta recta d’episodis, Al-Fayed recolza l’idil·li entre Guillem i Kate inspirant la policia metropolitana de Londres a obrir l’operació Paget, amb la qual es va buscar (sense èxit) una mica de veritat en les teories conspiradores que envoltaven a l’accident del pont de l’Ànima.

També la princesa Margarita (Lesley Manville) té el seu propi episodi: Ritz, en el qual es recorden els vessaments cerebrals que la van obligar a canviar el seu alegre estil de vida. Durant aquells dies de desànim, es recolza en els seus records, sobretot els d’una nit secreta amb la seva germana el Dia de la Victòria d’Europa de 1945. Rellegint una aventura ja tractada a la pel·lícula Noche real, Morgan ens mostra unes adolescents Isabel (Viola Prettejohn) i Margarita (Beau Gadsdon) escapant-se de palau per anar-se’n de festa al Ritz, on Isabel s’anima a practicar el jitterbug amb els soldats nord-americans.

Notícies relacionades

El Palau respon a "¿qui era Núria Feliu?"

Tres nits molt avorrides d’Orwell a Barcelona

L’enigma continua

La presència cohesiva de totes les històries és, no podia ser de cap altra manera, una Isabel II que es resisteix a deixar d’exercir influència directa sobre congèneres i súbdits. Mortes la seva germana i la seva mare, arribat ja el seu Jubileu d’Or, comença a preocupar-se seriosament per la seva pròpia mort i el seu llegat. Stephen Daldry (director de Les hores) torna per a un episodi final bastant atrevit i apropiadament majestàtic, intent final d’entendre l’enigma Isabel II: ¿per què va anar enterrant la seva vitalitat i inquietud per dedicar-se a defensar sense parar un sistema antinatural? O com ella mateixa es diu: "¿I la vida que vaig deixar de banda? La dona que vaig deixar de banda quan em vaig convertir en reina". L’enigma continua.