Més seriosos i menys gamberros

Tot i que el títol estrepitós insinuï un missatge de caos jocós, Desbarajuste piramidal és l’obra de dos senyors que amb els anys han anat refinant les seves arts i que revisen el seu catàleg temperant velles urgències i assaborint rimes i compassos. L’humor, que no falti, però aquestes 24 revisions són més aviat un exercici de sobrietat i de lluïment del nucli de les cançons, amb senzillesa, sentiment i bona lletra.

Manolo García i Quimi Portet s’ho han passat pipa regravant aquests temes que un dia van gravar sota el nom d’El Último de la Fila. I ara entenem que el seu sentit de la diversió ha evolucionat: flota aquí un gaudi serè, un reconeixement de l’ànima de cada tema a través d’un carril diferent. Sense acudir a un mètode ampul·lós, de sobreproducció, per realçar les cançons. En tenen prou ells dos per aixecar les cançons sense músics de suport (recordem que García es va iniciar com a bateria) i practiquen una sonoritat diàfana, neta, llimant arranjaments de les preses originals que ara estimen innecessaris. Portet parlava en aquest diari de "relaxar" les cançons, i així és en bona mesura, començant per aquesta Insurrección que obre el paquet, ara menys ansiosa, amb tarannà atmosfèric.

Tot i que la selecció cobreix tots els seus discos, té més pes el cançoner dels tres primers (16 temes, i Enemigos de lo ajeno, 1986, se n’emporta sis). S’esfumen aquells sintetitzadors, graciosos pel seu tacte domèstic, de Dulces sueños o Mi patria en mis zapatos. També els excèntrics arabescos. I el picar de mans d’Aviones plateados, i l’eixelebrada guitarra flamenca d’El loco de la calle.

Tot més centrat

Tot resulta ser una mica més centrat, sense ocurrències. Ni aquell toc gamberro, una mica punk: Quimi Portet transmet elegància i pulcritud (fins i tot sense renunciar a la distorsió). I Manolo García canta amb excel·lència i modula antigues brusquedats.

Notícies relacionades

Mor Verónica Echegui, l’actriu que es va saber desmarcar de ‘la Juani’

Altamont, 1969: la mort de l’era ‘hippy’

Però l’emoció que s’adverteix en el seu retrobament amb les cançons de la seva joventut és emocionant al seu torn. Amb punts àlgids com aquest No me acostumbro, que conserva la seva claustrofòbia, o un Soy un accidente amb frecs country, a veu i guitarra acústica. O el càlid, sense dobles fons, A veces se enciende. A veure, ells saben que els originals són invencibles, però Desbarajuste piramidal brinda un exercici poc corrent de recreació de velles fites sense pretendre aparentar el que un ja no és, ni per això anar-se’n a l’altre extrem, al baladisme lleuger.

¿Apunta aquest àlbum a un retorn d’El Último de la Fila amb totes les lletres? Es podria veure així… o al contrari: aquí potser ens estan dient que ja no s’identifiquen amb els seus èxits tal com la gent els recorda. Sigui com sigui, invoquem el savi Sisa, bon amic de Portet, quan al seu disc de tornada li va posar el sa títol de Visca la llibertat.