‘Francisquita’, una sarsuela de luxe al Palau

É s una autèntica vergonya que el gènere castís, que tantes nits de glòria va viure a la capital catalana amb estrenes absolutes i presència constant a les cartelleres, avui dia es limiti a un parell d’iniciatives per temporada. Per fortuna, la Fundació Òpera a Catalunya (FOC) li ret honor portant-lo al cicle Simfònics al Palau amb una esplèndida versió (sense talls) de la Doña Francisquita, obra mestra d’Amadeu Vives. Estrenada a Madrid fa 100 anys, només dos mesos més tard aterrava a Barcelona, exemple del gran èxit d’un títol sempre present en el repertori. Després de la seva estrena escenificada a Sabadell, aquest muntatge de Rita Cosentino es va poder veure diumenge esplèndidament adaptat a l’escenari del Palau, amb els intèrprets envoltant una inspirada Simfònica del Vallès –que coprodueix el cicle junt amb l’auditori modernista–, amb els elements escenogràfics ben integrats i fluids moviments escènics, incloent-hi els ballets.

Un gran treball de la directora d’escena, que va haver de sintetitzar la seva obra original i va aconseguir dibuixar un espectacle que va acabar sent ovacionat i que comptava amb un vestuari còmode i gairebé atemporal de Gabriela Hilario, que només ubicaa temporalment les caracteritzacions en els pentinats estil Romero de Torres. A l’èxit de la vetllada hi va contribuir una companyia de cant de primera i una direcció musical, la de Miquel Ortega, entregada, detallista, atenta tant als solistes com a l’orquestra i a un cor que va cuidar tant l’expressió com la dicció. La protagonista, Ruth Terán, va impressionar pel domini del personatge i la seva sobrada capacitat tècnica i interpretativa, amb una línia sempre cuidada i un fraseig expressiu. El mateix, paraula per paraula, podria dir-se del Cardona de Vicenç Esteve, un mestre del teatre musical que semblava haver cantat el personatge centenars de vegades. Poderós i concentrat el Fernando d’Enrique Ferrer i molt convincent la Beltrana de Laura Vila, que va fer seu un rol d’incòmoda tessitura dominant-lo sense problemes. També va ser fantàstic en totes les seves aparicions el tenor Marc Sala, alhora que Enric Martínez-Castignani consolidava un Don Matías entendridor. Van completar el repartiment, amb total correcció i molta entrega Quim Cornet, Yolanda Valero, Carles Ortiz i Laura Obradors. El públic, que a estones taral·lejava les romances i els cors més coneguts de l’obra, s’ho va passar genial, i ho va agrair càlidament a tots els intèrprets. ¡Més sarsuela, sisplau.