Peter Gabriel, despertant consciències amb ‘I/O’, després de 21 anys d’espera

L’última vegada que en aquest diari vam publicar la ressenya d’un àlbum de Peter Gabriel (amb cançons noves) va ser l’any 2002, i això és perquè l’artista ha trigat, en efecte, més de dues dècades a entregar-nos el successor de l’àlbum ‘Up’. Per fi, ja està entre nosaltres ‘I/O’, i ens mostra un Gabriel molt reconeixible, amb tota la seva arquitectura sonora art-rock, les seves dinàmiques envoltants amb cruixits industrials i lirisme orquestrat, i un fons filosòfic al voltant del diàleg de l’ésser humà amb si mateix i amb el planeta.

Cap aquí apunta el títol, que al·ludeix a la dualitat ‘input/output’, entrades i sortides dels dispositius electrònics, convidant-se a pensar que vivim en una interacció permanent i que formem part d’un teixit més gran que nosaltres. La cançó d’obertura, ‘Panopticom’, ens posa en situació alertant-nos que hem d’estar a l’aguait dels canvis en el medi natural, atès el poder de la humanitat d’autodestruir-se. Artefacte, aquest, corpulent de tornada marcada i sonoritat aclaparadora, una mica del noranta. En el nucli d’instrumentistes del disc hi ha els colossos habituals, David Rhodes, Tony Levin i Manu Katché (i un recuperat Brian Eno).

Records al núvol

Aquestes 12 cançons han anat publicant-se una a una des del gener passat i ara, reunides, completen el seu significat. Quan Gabriel va començar a treballar-hi, no existien ni les xarxes socials ni els telèfons intel·ligents, però l’àlbum ens parla del nostre temps, apuntant interrogants. Certa inquietud pel temps i els records, que ara tenim dipositats en una aplicació del mòbil (com ens fa notar a ‘The court’, entre ritmes de caire tribal). I per la naturalesa de la memòria, ara que, potser, vivim tan sols per anar «guanyant temps», com suggereix la majestuosa ‘Playing for time’. 

A ‘I/O’, Peter Gabriel porta a l’extrem la tensió entre la cavil·lació transcendent i una idea de cançó que no deixa de ser pop, el pensament del senyor de 73 anys compassat amb melodies embolicades en atmosferes molt elaborades, obertes a la tonada manejable i a la incursió rítmica. Per exemple, el funk de ‘Road to joy’ (i el d’‘Olive tree’, tot i que aquí, alarma, s’acosta al Phil Collins dels 80). 

En les profunditats de l’àlbum, versos inspirats en l’ús pervers de les religions, la caducitat de la nostra condició humana i la mort, creuats amb pistes en què entra la llum: ‘Love can heal’, amb una base de sintetitzadors a l’estil ‘San Jacinto’, i ‘Live and let live’, l’àlgida peça final, en què llança l’audaç proposta de practicar un perdó col·lectiu que ens alliberi de les nostres penes. Ho aconsegueixi o no, aquí queda aquesta obra desperta i madura, aliena a les tendències musicals, illa estilística en si mateixa, però compromesa amb l’ampli catàleg d’angoixes mundanes.

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Jay Gonzalez, guitarrista i teclista de Drive-By Truckers, s’alia amb el lletrista Pete Smith i l’arranjador Brent Cash per facturar una col·lecció de lluminoses cançons d’estirp clàssica que viatgen del power pop juvenil de ‘She’s my girl’ al tropicalisme filtrat per Bacharach de ‘Brazilian sugar’, la balada de piano d’escola Ben Folds (‘The Lexington line’) i fins i tot l’homenatge a Lindsay Buckingham del tema homònim. Ideal per escalfar les tardes de tardor. Rafael Tapounet

El portentós pianista menorquí agafa la imatge dels tifons japonesos –explosió, després calma– per donar narrativa al disc més jazzístic que ha gravat últimament, amb Masa Kamaguchi al contrabaix i Ramon Prats a la bateria. Potser per remarcar el concepte, ‘Tornado’ arrenca amb una intensitat que és més aviat crispació, però va calant més profund a mesura que passa de la fúria a la pau. I el sotrac de veritat és precisament aquí, en què passa al final de la tempesta. Roger Roca