‘La mesita del comedor’: la pel·lícula ‘low cost’ catalana més premiada del món (i que Sitges no va voler)

Però el que era un desastre aparent, ja que la pel·lícula semblava condemnada al buit de la invisibilitat, es va acabar convertint en un impensat cop de sort. Desesperats, Casas i els seus productors van decidir presentar-la en festivals internacionals i es va produir el miracle. En el dia d’avui, ‘La mesita del comedor’ és el film de gènere més premiat al món en aquest 2023, ni més ni menys que 26 guardons en 28 certàmens, entre els quals els prestigiosos BIFFF de Brussel·les, la Setmana de Cine Fantàstic i de Terror de Sant Sebastià i el Terror Molins. I aquí no acaba la cosa, ja que ja s’està parlant de la possibilitat de fer un ‘remake’ «en mexicà» dirigit pel mateix Casas. «Estem intentant insuflar vida a la nostra estranya criatura. Tan estranya com la mateixa tauleta del títol», sentencia el director català. 

No convé saber-ne gaire, de la trama, perquè el trauma sigui més gran, però estem davant la dramàtica història d’una parella en crisi (Estefanía de los Santos i David Pareja) després d’haver tingut un nadó i que decideix comprar una horrorosa taula de vidre per decorar el menjador. La taula en qüestió serà, per descomptat, el detonant d’una tragèdia indescriptible. No hi ha zombis ni esperits ni monstres ni ‘scare jumps’, però la tensió i el mal rotllo que supura el film són (molt) difícils de digerir. «És una història sobre com de cruel pot ser la vida si tens mala sort. Jo veig la pel·lícula com una tragèdia familiar terrorífica, amb molts punts d’humor negre, cosa que avui és molt arriscada. Crec que no hi ha una pel·lícula tan atrevida i desacomplexada com la nostra en el cine de gènere actual, que el veig molt previsible, molt ‘light’, molt de retalla i enganxa. Hi ha molta autocensura. I aquí no n’hi ha», explica Casas, que junt amb Albert Pintó va dirigir el 2017 la formidable (i també multipremiada) comèdia negra ‘Matar a Dios’. 

Aquests sis anys entre una pel·lícula i una altra no han resultat fàcils per al director, a qui els culers recalcitrants recordaran com a dibuixant de les tires de la contraportada de l’‘Sport’ entre 1999 i 2017. «No aconseguia rodar res. Presentava projectes i no tiraven endavant ni m’arribaven ofertes. Vaig arribar a treballar a l’orxateria Ribera, de Terrassa (¡boníssima!), fent orxata i gelats, i a vendre la meva col·lecció de joguines per internet per subsistir», recorda el director, que havia escrit junt amb Cristina Borobia el guió de ‘La mesita del comedor’ inspirat, segons confessa, pel seu propi «estat d’ànim» i la seva «desesperació professional»: una història que es pogués rodar amb quatre duros, a preu de curt, «arriscada, realment fotuda, sobre l’infern de la vida real», que qui la veiés no la pogués oblidar mai.  

Rodada en un pis

Seria un altre cop del destí el que, eureka, va permetre dissipar els núvols negres i que finalment ‘la tauleta’ pogués prendre vida. «Una amiga ens va convidar a veure el pis que s’havia comprat a Terrassa. Un pis superampli, decorat a l’antiga. Li vaig preguntar si podria rodar alguna cosa allà. I em va dir que sí, però que al cap d’un mes venien els paletes a fer la reforma. ¿Què faig? ¿Un curt? ¡Només un mes!». Tenia el guió de ‘La mesita...’ allà guardat i sentia que m’havia de llanar a la piscina. «Vaig parlar amb el meu productor, Norbert Llaràs, i em va dir que era impossible, que era una puta bogeria. Però jo ho veia clar. ¡Cine de guerrilla a sac! Vam rodar la pel·lícula en deu dies», relata Casas amb l’entusiasme de qui sap que ha aprofitat la seva, segurament, penúltima oportunitat.  

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

La pel·lícula ha sigut una bomba a tots els festivals i projeccions on s’ha vist. I això que l’inesperat rebuig de Sitges el 2022 va ser una terrible patacada. «Ens va trastocar molt els plans i vèiem que tot se n’anava en orris. Va ser molt dolorós. ¿Què en faríem? És que no t’enganyo: vam escriure la pel·lícula pensant en Sitges i el seu públic. Veus que no tens lloc entre les més de 200 que projecten, et frustres i et dol i penses que igual t’has passat de frenada o has comès un error, però... després resulta que és la pel·li de gènere més premiada de l’any», reflexiona el director.  

En efecte: públic entregat a la seva infreqüent radicalitat, dins de la seva narrativa lineal gairebé teatral, a l’estil de ‘La soga’, d’Alfred Hitchcock, i crítiques enceses, cosa ha servit per convertir-la en petita obra de culte a tot arreu, però no per aconseguir distribució a Espanya, tot i que sí en països com els Estats Units, Mèxic i França. «Ara iniciem una mena de gira a Espanya d’estrenes limitades, com si fossin bolos de teatre». Dijous s’estrena als cines Girona de Barcelona, i es podrà veure durant una setmana. I divendres, als Catalunya de Terrassa. El 5 de desembre es projectarà a l’Espai Funatic de Lleida, i el 12 als Ideal de Madrid. «Es tracta de fer una bona mitjana d’assistència per sala, a veure si així convencem algun distribuïdor i podem fer una estrena convencional», sospira Casas, convençut, en el fons, que el millor encara ha d’arribar.