Estopa: «Pensàvem que faríem un disc més i tornaríem a treballar al bar»

Ens trobem amb el David i el Jose al seu estudi de Sant Feliu de Llobregat. Fa uns dies van donar allà els (gairebé) últims tocs al seu nou àlbum, ‘Estopía’, que es preveu surti a la venda el pròxim març. Ja arribarà el moment de parlar-ne a fons. De moment, Estopa està de celebració: comença el camí cap al seu 25è aniversari, d’aquí un any just.

Així que ara el 18 d’octubre és una festivitat per marcar en vermell al calendari: l’anomenen el Dia de l’Estopitat.

(David Muñoz) Va sortir d’una broma a Twitter (ara, X), i és una ‘estupidesa’ que se’ns va acudir. A partir dels 20 anys, cada any és or. El 18 d’octubre és un dia important per a nosaltres. Quan començàvem, ens preguntaven: «¿On us veieu d’aquí a 25 anys?», i responíem: «¡No ens veiem!». Pensàvem: «Farem un disc més, si ens deixen, i després tornarem a treballar al bar dels nostres pares». O a la fàbrica. Però érem carn de cambrers.

Situem-nos en aquells dies: ¿com va ser el salt del Bar Sin Nombre, de Viladecans, a fitxar per una multinacional?

(D. M.) Un xoc. Estàvem acostumats a tocar amb dues guitarres de pal, sense més instruments, ni escenografies. Anàvem a un bar, ens preníem vuit birres i a cantar.

(J. M.) Més ignorants no ho podíem ser. En el primer concert amb banda ens vam adonar que ens havíem endollat l’un a l’altre, amb una punta del ‘jack’ a una guitarra i l’altra punta a l’altra.

(D. M.) Ens parlaven de caixets i nosaltres no sabíem ni el que era això. Ni sabíem què era un premi Ondas, ni la llista de vendes de l’Afyve... Tothom ens felicitava, i nosaltres, «¿i això què és?».

Una vegada fins i tot es van permetre menystenir cordialment Bono i The Edge, d’U2.

(D. M.) En uns premis Amigo.

(J. M.) Érem als camerinos, parlant amb Los Chichos, i de sobte ens diu algú: «¿Voleu anar a conèixer The Edge?».

(D. M.) I nosaltres: «Home, un moment, que som aquí saludant l’Emilio i el Julio...». Després ens vam adonar de qui eren.

Abans de ser Estopa, van ser Eso Es, David i Jose... i van estar a punt de batejar-se amb un nom terrible.

(D. M.) ¡La Chimenea! Algú de la discogràfica ho va proposar, perquè fumàvem molt. Això d’Estopa va sorgir com una il·luminació. Volíem un nom conclusiu, sense article, com Ketama o Molotov.

La base d’aquell primer àlbum va ser la mitificada maqueta que havien gravat quan encara no tenien expectatives professionals. Algunes cançons van tenir canvis: la versió original d’‘El del medio de Los Chichos’ era més dura, amb referències a la drogoaddicció del malaguanyat Jeros Jiménez.

(D. M.) Era una versió més escabrosa. També més real. I romàntica. ¡I millor, collons! Reflectia més el rotllo Faust, de pacte amb el diable. En comptes del «‘caballo de colores’» hi vam posar «‘canción de colores’».

(J. M.) Però no ho vam canviar per pressió de la companyia.

(D. M.) No, no, va ser Juan Maya, gitano ell, que quan la va escoltar ens va dir: «Això no ho canteu, ¿eh? Que al nen li donarà alguna cosa». Al fill de Jeros. Parlàvem del seu pare. Ens vam parar a pensar-hi i li vam dir: «Doncs tens raó, Juan, li donarem una volta».

Van revitalitzar la rumba catalana, un gènere que llavors estava en hores baixes i que ara es reivindica amb la vista posada a la Unesco i la seva declaració com a Patrimoni Universal de la Humanitat. ¿Què els sembla?

(D. M.) Molt bé, és un gènere que és viu. ¿A qui no li agrada una rumba catalana? ¿Hi ha debat per això? Els nostres ídols són tant el Pescaílla com Peret, els dos patriarques. Però nosaltres fem tant rumba catalana com flamenca, o madrilenya… El nostre és una fusió.

(J. M.) La rumba catalana té un abecé, com el blues: unes harmonies, unes estructures. I nosaltres passem de les etiquetes.

(D. M.) Toquem la nostra rumba. La rumba de Cornellà.

Camí d’aquest 25è aniversari, atrauen més públic que mai. Deu ser fàcil acabar pensat que un és un geni o té un do diví.

(D. M.) Home, ¿ho dubtes?

(J. M.) ¡I ara, home!

(D. M.) No, continuem rient. La broma et treu el ferro, i la teva dona, més: et dona cleques. Si alguna vegada et divinitzes una mica, la família et posa els peus a terra. Fer la nostra feina no és el més important en la nostra vida. És això, una feina.

(J. M.) El nostre cercle social no és de gent que es dediqui a la música. Un és mariner, un altre és conductor d’autobús o professor d’autoescola, o paleta… I no parlem tota l’estona de música, ni de quin cotxe t’has comprat, ni de tonteries d’estrelleta.

Sempre han sentit rebuig cap a la dimensió de personatges, figures públiques a les quals es demana la seva opinió sobre qualsevol tema.

(D. M.) Ens dona mal rotllet la figura pública. No ens hi podem acostumar, i mira que portem anys ja. Suposo que algun tic de famós tindré, però molt pocs. Jo continuo anant pel carrer amb la consciència que ningú em coneix.

(J. M.) Si tu no et poses les ulleres de famós...

¿Els descol·loca veure ara entre el públic jovenets i fins i tot criaturades?

(D. M.) La quitxalla ens demana fotos pel carrer, i de vegades és per a la seva mare, i d’altres, per a ells.

(J. M.) Mentre no ens demanin «una foto per a la meva àvia»...

(D. M.) També pot passar, i jo adoro les àvies. Em sembla curiós que una cançó pugui agradar a un nen de 15 anys i a una senyora de 90.

Entre els seus admiradors hi ha músics que han destacat i que citen Estopa com a influència: Rosalía va confessar que el seu primer disc va ser ‘Estopa’, en casset, i quan va actuar al Palau Sant Jordi va revelar que la primera vegada que va assistir a un concert allà va ser un dels seus.

(J. M.) És un orgull. El que per a nosaltres han sigut Los Chichos..., doncs nosaltres, per a ells, hem sigut els seus Chichos.

(D. M.) Rosalía ha dit que a la seva mare no li agradava que ens escoltés, però se la posava ella soleta. Crec que per a ella era una cosa transgressora, perquè posàvem paraulotes. Quan al Sant Jordi va dir allò ens vam quedar parats. «No pot ser...». Després ens van convidar a anar al camerino i ens vam prendre una cerveseta amb ella. I una altra nit, Pucho (C. Tangana) ens va treure a cantar, i en va fer una de grossa. El Palau Sant Jordi és una mica casa nostra, no estàvem nerviosos.

¿Què podem saber d’‘Estopía’, aquest àlbum que trauran la pròxima primavera?

(D. M.) Volem celebrar el 25è aniversari amb 12 cançons noves. Ara en traurem una, ‘El día que tú te marxes’, a principis de desembre. Una poesia musicada i una rumba total. Hem trucat a Chonchi Heredia perquè ens acompanyi, com al seu dia a ‘Tu calorro’. ‘Estopía’ és el lloc d’Estopa. El nostre lloc. Notem que estem en bona forma i aquesta ‘estopía’ la volem traslladar al disc, en el qual predomina la rumba, tot i que toca molts gèneres i explica històries curioses.

(J. M.) El nostre univers.

Quan els vam entrevistar amb el disc anterior, ‘Fuego’ (2019), el David va dir una cosa que després va ser replicada a les xarxes: «Hi ha més gent a qui li toca la loteria que beneficiada de l’ascensor social». ¿No valoren el pes del seu talent en el destí d’Estopa?

(D. M.) No podem pensar que pels nostres mèrits som aquí, que hem vist una estrella fugaç, l’hem desitjat molt fort i s’ha complert el desig com en les pel·lícules de Disney. No nego que hàgim treballat, però també han treballat d’altres, i molt més. Tenim bones cançons, sí, però d’altres en tenen millors que les nostres, i canten i toquen millor, i no han sortit del calaix. No tot és meritocràcia. Hi ha un component de sort del 90%, el que passa és que els gurus d’aquesta societat del capitalisme salvatge et volen fer creure que, si treballes, arribaràs amunt. És una manera de dir que qui és dalt és perquè s’ho ha treballat o és molt llest, i que si ets baix és perquè ets tonto i un gandul. El gran engany.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

(J. M.) Hem sigut al lloc adequat en el moment just.

(D. M.) La loteria.