Sonsoles Ónega: «Només els meus llibres diran si soc menys escriptora per aparèixer a la tele»

Han passat moltes coses l’últim any i mig en la vida de la periodista Sonsoles Ónega. Un recompte breu diu que lidera les tardes d’Antena 3 després d’un fitxatge sonat; s’ha separat del pare dels seus fills i ha trobat un nou amor, segons les revistes del cor, i ara, sense aparent estrès, remata tot això guanyant un Planeta i el seu període final d’elaboració coincideix amb aquestes dates turbulentes. ‘Too much’. Es diria que per fer girar tants platerets alhora hauria de ser una noia dura, però en alguns trams de l’entrevista els ulls se li neguen.

Normalment no solen preguntar-li per la seva faceta com a novel·lista, ¿però amb un Planeta pot ser que això s’hagi acabat, no?

He dit mig de broma que solen preguntar-me més pels meus nòvios que pels meus llibres, però, en fi, no em queixo. Em considero justament tractada. És veritat que la televisió ho sepulta tot, però entenc que sigui així. Jo he mimat de la mateixa manera les dues trajectòries, tot i que en la literària he acumulat més fracassos.

Fracàs no sembla una paraula que vagi amb vostè.

Doncs probablement m’han forjat més els fracassos que els èxits. Quan vaig començar a escriure, vaig rebre molts ‘amables’ i formals rebutjos de les editorials abans d’aconseguir veure les meves històries impreses.

¿Creu que la seva tasca televisiva mediatitza la seva recepció com a novel·lista?

Sí i no. Mai he escrit aprofitant la meva fama a la tele. Però està bé que el lector futur tingui coneixement de la persona perquè et veu, et coneix i t’escolta. Això només pot ser bo. És una porta oberta per arribar a la gent. A partir d’allà només els meus llibres diran si soc menys escriptora per aparèixer a la tele. Els lectors tenen l’última paraula. Dit això, a mi, personalment, em fa més il·lusió quan algú em diu «he llegit el teu llibre» que quan em reconeixen per sortir a la televisió.

¿Com ha aconseguit congeniar dues facetes tan exigents? ¿Algun superpoder especial?

No ho sé. Sempre que acabo una novel·la em dic que no en podré fer cap altra, però em menteixo a mi mateixa. No podria deixar de fer-ho. És una cosa que m’estimula i em fa feliç. No podria viure sense escriure.

A més, és mare de dos nens.

Sí, un en la preadolescència i un altre amb 11 anys que demanden molt i estan en un moment en què, si surten del carril, ja l’hem feta bona.

I, per acabar-ho d’adobar, amb una separació amb què bregar.

Tot t’afecta. Quan escrius, les circumstàncies personals pesen molt i necessites certa estabilitat, però he de dir que m’espavilo bé en el caos. He escrit als camerinos entre dos programes o a la cabina del congrés, entre ple i ple o en mig de sessions tedioses. No em faré la víctima. Ningú m’ha posat la pistola al cap per fer això. M’ho he buscat jo. Però he descobert que amb una gestió del temps gairebé germànica es pot aconseguir.

La seva novel·la, sobre un empori conserver regentat per una dona, entronca amb les seves arrels gallegues.

Ha sigut una manera de tornar allà quan en la vida real no ho puc fer tant com m’agradaria. Jo escoltava les històries que la meva àvia explicava en gallec al llogarret màgic on va néixer el meu pare [el periodista Fernando Ónega]. Allò sí que era veritable realisme màgic. També he volgut parlar de la profunda injustícia a què s’han enfrontat les dones del mar allà.

¿Quina injustícia ha sigut aquesta? 

Històricament, no hi ha hagut una sola patrona al món de la conserva, tot i que extraoficialment hagin manat més que els homes. Per això em va semblar bonic imaginar-ne una, la meva protagonista, que sí que tingués poder a cara descoberta.

A la gala, al rebre el premi, va homenatjar el seu pare. ¿Què pensa ell de la seva trajectòria com a escriptora?

El meu pare m’ha aconsellat que aquest premi no em pugi al cap, perquè l’any que ve el donaran a algú altre. I tot el que diu el meu pare va a missa. Crec que ell al principi no em prenia gaire seriosament com a novel·lista, però llibre rere llibre, després d’haver-ne escrit set, ha canviat d’opinió.

Notícies relacionades

Mor Verónica Echegui, l’actriu que es va saber desmarcar de ‘la Juani’

Altamont, 1969: la mort de l’era ‘hippy’

¿S’imagina únicament com a escriptora allunyada de l’estrès periodístic?

Seré on em vulguin. En la meva vida professional mai he decidit res. Tot han sigut oportunitats que m’han vingut sense buscar-les i he anat surfejant de la millor manera possible. De moment tinc fortalesa per poder fer les dues coses.