Javier Melero: «Comprenc els arguments contra l’amnistia, però prefereixo que es doni»

Els seus dos llibres anteriors, ‘L’encàrrec’ i ‘Cambalache’, són clarament autobiogràfics. ¿Cada vegada s’atreveix més amb la ficció?

Crec que aquest, ‘Frágil virtud’, ja és l’últim que està mínimament ancorat en la realitat. El pas següent ha de ser ja 100% ficció.

¿Per què aquesta insistència en aquest llibre a aclarir que tots els personatges que hi surten són de ficció?

Com que he sigut molts anys treballador en aquesta ciutat i conec gent, i hi surten jutges, hi surten fiscals, hi surten advocats, seria molt lògic que algú pensés que m’he inspirat en models presos de la realitat i que buscarà identificar alguna persona coneguda. I per això he volgut deixar clar que no.

Però és conscient que aquests avisos poden provocar l’efecte contrari, que algú busqui referents en la realitat.

No, no. Podria ser una estratègia de màrqueting, però no ho és. El que passa és que, és clar, és com el que deia Flaubert quan li preguntaven qui era Madame Bovary, i deia ‘Madame Bovary c’est moi’. Aquí tothom soc jo, evidentment, perquè treballo amb els materials que estan al meu abast.

¿Com l’ajuda la seva experiència com a penalista en la construcció de diàlegs, tan importants en aquesta novel·la?

M’ha ajudat, és clar. Volia posar en evidència que l’advocat és un individu que, a diferència del policia o del detectiu, no té contacte directe amb els fets i tot el que sap són coses que li expliquen. Quan arriba al jutjat, arriba amb versions orals de la realitat. Després es documenta i passen a ser documentals, però no té aquesta percepció que normalment és la base de la novel·la negra. Per això el policia, per això el detectiu, és normalment el personatge principal, perquè està en contacte directe amb els fets. En canvi, l’advocat, precisament per aquesta mateixa relació, sap coses que la policia pot no saber i que poden ser importants per orientar les investigacions. L’advocat té una relació una mica peculiar amb la veritat. No forma part de les seves funcions. L’advocat es passa el temps buscant la manera de beneficiar el seu client amb la informació de què disposa.

Els judicis mediàtics estan de moda com a material de ficció audiovisual. Això explica, per exemple, el triomf a Netflix del crim de la Guàrdia Urbana

És normal, hi ha sang, hi ha sexe, hi ha intrigues dins d’un cos policial. Bé, és que el crim en realitat, des de Dostoievski i des d’abans, posa de manifest les passions més profundes de l’ànima humana, i això sempre interessa i interessarà.

¿Tenen molt a veure els judicis amb la literatura?

Sí, però més amb el teatre. El llenguatge jurídic i les actuacions jurídiques són actes extremadament formalitzats. I llavors, dins d’aquest formalisme, has d’introduir la teva tesi d’una manera, d’una banda versemblant i, de l’altra, atractiva.

¿Quina ha sigut la seva rutina per escriure aquest llibre?

Jo soc molt obedient i escolto els meus vells i sens dubte tant Vargas Llosa com molta altra gent diu que això d’escriure és molt senzill. Et marques un horari, t’asseus i t’hi poses i al final escrius. Ho he fet així.

Al llibre intenta ajustar comptes amb la fisonomia de Barcelona. La Sagrada Família, les Glòries i el carrer Mozart li semblen horrorosos, i altres llocs bonics. 

Bé, el protagonista és un personatge, que no soc jo, que està fart de la ciutat.

Entenc que els gustos són una mica els seus.

Sí, una mica, però és un paio que està fart de l’autocomplaença narcisista amb Gaudí, amb els restaurants de tres estrelles i amb tot aquest entorn. I ho posa de manifest d’una manera molt més crua de la que m’he pogut permetre jo mai. 

¿Com veu Barcelona en aquest moment?

A veure, jo no diré allò que és molt més divertit Madrid, que els bars tanquen més tard, que surt més gent, perquè és un tros de tòpic de cunyat intolerable. Jo crec que tots els que som urbanites vivim en realitat en petits pobles, utilitzem molt pocs carrers de la ciutat, i la nostra visió segur que està molt, molt restringida. Però jo crec que Barcelona, l’autocomplaença narcisista de Barcelona, està arribant a ser intolerable fins i tot per als que en som incondicionals.

Vostè és una persona amb inquietuds polítiques. ¿Què li sembla com està la ciutat en aquest sentit?

Barcelona està en aquest dilema de moltes grans ciutats, d’aquestes destinacions globals, del temor de la pèrdua de la seva identitat, d’una banda, i el temor de perdre oportunitats de negoci de l’altra. Estan guanyant les oportunitats de negoci. És una ciutat controlada pel Partit dels Propietaris Immobiliaris i el Partit dels Turistes, que l’acabaran esgotant, la vendran i serà una closca sense ànima. Però bé, espero no veure-ho.

Com a persona implicada en el judici del procés, ¿com veu la possibilitat d’una amnistia?

Jo aquí hi tinc una posició una mica estranya, perquè comprenc tots els arguments contra l’amnistia, però prefereixo que es doni. I sé que és una amnistia trista, desil·lusionada, que no servirà possiblement per a res, que genera nous insults cap als demòcrates espanyols, però jo prefereixo que aquesta gent no vagi a la presó i no hagi de patir conseqüències pel que va ser, en paraules del Tribunal Suprem, un somieig col·lectiu.

¿Per què diu que provocarà nous insults als demòcrates espanyols? 

Perquè l’únic discurs que els permet sobreviure com a alternativa política és la de desqualificació permanent d’Espanya i de la democràcia espanyola. Sense això no tindrien pràcticament raó per existir.

Crida l’atenció que sigui tan contundent en les seves opinions sobre l’independentisme quan ha sigut tant temps advocat d’il·lustres independentistes.

És que hi ha una cosa que jo trobo molt normal, però potser és una raresa. Jo no els detesto: soc crític amb l’independentisme, però els independentistes em semblen tan bé o tan malament com qualsevol altre. Tinc molts amics independentistes, a mi em cauen bé, els aprecio. Tinc una diferència política que en el meu cas no em porta a polaritzar-me, però veig que el fenomen va per una altra banda. Veig que la gent assimila la desqualificació personal amb la política, cosa que no puc entendre. 

Indults, reforma de la sedició, la possibilitat de l’amnistia... ¿Serveixen per tancar ferides a Catalunya?

Bé, van servint. Això ho diu molt Sánchez i tothom l’ataca, però és veritat, s’està millor ara que el 2017. No sé si es pot establir una relació causa-efecte directa o si ha sigut per altres coses, però bé, en principi, ara s’està millor que el 2017, això és veritat. I seguir com el 2017 era insuportable.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

També com a advocat històric de la família Pujol, ¿quant de Jordi Pujol hi ha a la Catalunya actual? ¿Creu que aconseguirà el rescabalament de la seva figura que busca en els últims temps?

Crec que la Catalunya actual és una creació de Pujol. És d’aquells homes, no n’hi ha gaires, que aconsegueixen projectar la seva idea sobre un determinat país i una determinada ideologia a un nombre de persones molt, molt ampli. I molts dels tics de la Catalunya actual són els tics de Pujol. Sens dubte Pujol, primer que era un professional que coneixia el seu ofici i segon que tenia dos dits de front, no tots els que l’han succeït poden dir el mateix.