Culte al fetitxe musical

Fira del Disc: de l’ocàs de l’àlbum ‘live’ a la caça del vinil rar

La mostra de col·leccionisme, que se celebra aquest cap de setmana a l’estació del Nord, reafirma el magnetisme perenne de l’objecte discogràfic, si bé es registren canvis en el rànquing dels objectes del desig

Fira del Disc: de l’ocàs de l’àlbum ‘live’ a la caça del vinil rar

Ferran Sendra

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La colonització musical de la Xarxa i l’hegemonia de Youtube com a contenidor audiovisual il·limitat podrien haver donat una estocada mortal al col·leccionisme discogràfic, però l’esdeveniment que prendrà aquest cap de setmana l’estació del Nord ens indica que no és així. Es tracta de la Fira Internacional del Disc de Barcelona, que fa més de dues dècades que conserva la capital catalana al mapa europeu dels caçadors de joies i relíquies fonogràfiques, i que brinda, de divendres a diumenge, les seves cubetes carregades amb milers de vinils, sobretot, però també compactes, ‘singles’, unitats de DVD i fins i tot cassets (format en tímid auge).

El col·leccionisme discogràfic va arribar a Barcelona a cotes de fenomen de masses en altres temps, quan va florir la fira creada pel desaparegut Jordi Tardà, entre 1985 i el 2002. Coincidint amb el seu crepuscle, va cobrar forma aquesta mostra capitanejada pel mallorquí Pere Terrassa, que en l’actualitat dirigeix també fires a Palma, Madrid i Bilbao. «En aquells anys no hi havia internet, aquesta és una altra època, però Tardà va deixar una herència i Barcelona té tradició a escala europea», un circuit en què despunta l’holandesa Record Planet, crescuda a Utrecht i desplaçada després de la pandèmia a localitat de ‘s-Hertogenbosch. «Però hi ha expositors de gran qualitat, francesos o nord-americans, que no són allà, i sí a Barcelona».

L’elapé japonès

El col·leccionisme clàssic tenia molt a veure amb el disc ‘bootleg’, generalment amb gravacions de concerts, publicades per segells clandestins i que solien ser adquirits pels que ja disposaven de la discografia oficial del seu artista favorit. El clàssic disc ‘pirata’, que alimentava el culte a les figures de l’era del rock (però que les ‘majors’ perseguien). Allò ara queda lluny: fins i tot l’àlbum ‘live’ oficial, que va marcar una època a partir dels anys 70, va entrar en decadència fa temps. Centren ara les mirades les «edicions originals o rares en vinil», explica Terrassa. L’elapé japonès amb la seva faixa inintel·ligible, el ‘maxisingle’ no editat a Espanya o el disc-objecte amb llibret i tirada limitada.

¿Quins estils musicals manen? «El heavy metal hi continua tenint molta força, i l’electrònica. I els clàssics: Pink Floyd, Bowie, Dylan, Beatles... Edicions estranyes d’aquests artistes». I peces d’artistes de culte, en particular «de psicodèlia i rock progressiu, dels quals hi ha poques còpies». Bandes de les profunditats de la veta de mercat, com la californiana Music Emporium, que el 1969 va publicar el seu únic àlbum, en una línia de rock psicodèlic. Aquest tipus d’àlbums cobejats «es mouen en una mitjana de 500 euros». Però la fira no només s’adreça a aquesta clientela hiperespecialitzada. «Hi ha qui ve atret per les ofertes de vinils a cinc euros».

Notícies relacionades

Tot i que el ‘bootleg’ gravat en viu ha quedat fora de focus, és possible trobar vinils no oficials de concerts que, explica Terrassa, es mouen en una espècie de llimbs «alegals» en la legislació europea. Segells com ara Parachute publiquen discos d’artistes com Bowie o Springsteen que contenen registres emesos al seu dia per ràdios nord-americanes o sueques. «La llei a Europa els permet sempre que es tracti de gravacions d’una ràdio que tingui drets sobre aquestes». Però el mercat «està una mica saturat de discos en directe», observa. «De bandes com AC/DC n’hi ha arribat a haver centenars».

La fira remarca el seu veto a tot disc «que sigui una còpia falsa, una rèplica», mentre registra un lleuger «reposicionament» del CD, sobretot la unitat a preu reduït. I el petit, modest però perceptible, ‘revival’ del casset (se’n llancen novetats, tot i que en minúscules tirades) ens recorda que no s’ha de donar per mort cap objecte que un dia ens va fer feliços.