La venjança d’Irene Montero

Cap de les dues va fer el conat de donar-se la mà (l’origen del gest ve dels romans, que s’asseguraven agafant-se per l’avantbraç que l’interlocutor no anés armat, no amagués un punyal sota la màniga); segurament perquè cap de les dues desitjava saludar-se personalment. De fet, la de Vox fins i tot va mantenir amagades les mans darrere de l’esquena. Potser perquè així se sentia menys temptada a finalment deixar-se portar per les normes socials i allargar la mà o perquè moltes persones equivocades prenen aquesta postura creient que és de respecte quan en una recepció són de servei (les mans sempre han d’estar a la vista i els braços es deixen reposar relaxats al costat del cos). I, tot i que la presidenta de les Corts va respondre amb un «benvingudes a aquesta casa», la batalla ja l’havia guanyat Montero. I no pel duel dialèctic, sinó per les formes... Així com la ministra va pensar en les seves paraules, també va decidir fer servir un somriure en tot moment. Un gest poc freqüent en Montero sobretot a l’inici de la seva trajectòria política, quan sempre la vèiem amb les celles frunzides, enfadada permanentment o renyant-nos per tot. Però aquesta vegada el somriure li va sortir ben natural, d’aquells que no es poden fingir, perquè no només se li va dibuixar a la boca, sinó també als ulls. Davant la mandíbula tensa de la ultradretana (de ràbia continguda), el somriure de Montero (estic per sobre del teu odi) va ser letal.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

La ministra va continuar saludant i donant la mà a les altres autoritats sense cap problema. Darrere seu, la seguia la secretària d’Estat d’Igualtat, Ángela Rodríguez (més coneguda com a ‘Pam’), que sí que va optar per allargar la mà per saludar la presidenta de les Corts. I aquí Fernández, encadenada pel seu odi, no va entendre la seva comesa, ni el que significa la diplomàcia ni en la trampa en la qual estava caient. Perquè en un acte institucional, ni es representa només a si mateixa ni al seu partit. En aquell moment representa les Corts d’Aragó i protocol·làriament està obligada a donar la mà i ser cortesa. Podria haver-se absentat de tal litúrgia –en els últims anys a Catalunya moltes autoritats han declinat participar en nombroses recepcions al Rei, una cosa que Vox sempre ha condemna–, però, si hi assisteixes, compleixes. I més algú que pertany a un partit que presumeix de ser més legalista que ningú i que, a la primera de canvi, es permet alliçonar els altres (especialment als morats) sobre «decòrum institucional».

Per cert, Irene Montero no va deixar ahir puntada sense fil a Saragossa. Vestia de verd. En ella no és de Vox, sinó que és el color que defensa el dret a l’avortament.