‘No me llame Ternera’ o el blanquejament que no va ser

Josu Urrutikoetxea va participar activament en les negociacions que amb el temps van resultar en l’abandonament definitiu de les armes per part d’ETA. L’exdirigent de l’organització, conegut com a Josu Ternera molt a desgrat seu, va ser víctima d’un atemptat comès pel Batalló Basc Espanyol que a punt va estar de costar les vides dels seus fills. Ternera assegura que únicament ha disparat una arma en defensa pròpia, que mai ha celebrat cap dels atemptats d’ETA ni s’ha alegrat de la mort de cap de les seves víctimes, i que no només considera que el segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco va ser un error sinó que així ho va fer saber en el seu dia a la cúpula de la banda.

Tota aquesta informació es recull al documental sobre la seva figura –essencialment, una llarga entrevista conduïda pel periodista Jordi Évole– que ara veu la llum al Festival de Sant Sebastià envoltat de polèmica; i possiblement farà sentir carregats de raons els que des de fa dies, sense haver-lo vist, sostenen que no ‘No me llame Ternera’ justifica i blanqueja l’exetarra i protesten durament tant per la seva presència en el certamen com per la seva existència mateixa perquè, segons el seu parer, a algú així no se li hauria de donar veu. No està clar que asseure’s finalment davant el seu metratge els faci adonar-se que, en realitat, Évole en tot moment intenta posar el seu entrevistat contra les cordes, i que el valor periodístic de la conversa és abundant i evident. Cal veure de quant soroll es veurà envoltada aquest dissabte la presentació oficial del documental al festival. La seva projecció per a la premsa ha deixat el pati de butaques en un silenci gairebé perfecte.  

Urrutikoetxea demana perdó diverses vegades al llarg de ‘No me llame Ternera’. «¿Sent remordiments?», se li pregunta. «Sí», contesta. «Per no haver fet gaire més del que vaig fer perquè l’espiral de violència per part dels dos bàndols es parés molt abans del que ho va fer». Qui mata, assegura en un altre moment, «carrega de per vida amb la motxilla que conté les conseqüències dels seus actes. I pesa molt».

No obstant, cada disculpa va acompanyada d’un matís atenuant. Sent que morissin nens tant en l’atemptat d’Hipercor el juny de 1987 com mesos després en el de la casa quarter de Saragossa, pel qual serà jutjat a Espanya quan s’aprovi la seva extradició des de França –actualment es manté allà en llibertat condicional–, però la culpa la van tenir els que van decidir no evacuar aquests edificis. Lamenta l’assassinat de l’exetarra penedida Yoyes el 1986 en mans de la banda, racionalitza la decisió d’acabar amb la seva vida. Afirma que «matar mai està bé», però just a continuació assegura que les morts causades per ETA –852– van ser necessàries per combatre la repressió a què el Govern espanyol sotmetia el País Basc. Es fa difícil detectar veritable penediment en les seves paraules.

Una revelació

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Això mateix opina Francisco Ruiz, expolicia municipal que va resultar greument ferit en l’atemptat de 1976 que va acabar amb la vida del per llavors alcalde de Galdácano, Víctor Legorburu, i que també parla amb Évole a ‘No me llame Ternera’. En un moment del metratge, l’exetarra confessa que va participar en aquell crim, una cosa que fins ara no se sabia, i les reaccions de Ruiz davant aquest descobriment funcionen a tall de pròleg i epíleg del documental.

Entre tots dos, Urrutikoetxea repassa els 50 anys que va passar a ETA –12 dels quals a la presó, i 20 en la clandestinitat– i intenta esquivar, no sempre amb èxit, els esquers que Évole utilitza per exposar les contradiccions en el seu discurs. Mentre contempla el duel, ‘No me llame Ternera’ no acredita cap mèrit artístic digne d’esment, ni el prentén. Com ja ha sigut explicat pel seu director, José Luis Rebordinos, el festival l’ha inclòs en la seva programació en virtut del seu esforç tant per estimular la reflexió sobre els anys més foscos de la història del País Basc com per mirar de contribuir que les ferides continuïn tancant-se. Que el documental resultarà útil per al primer és una cosa sobre la qual no hi hauria d’haver cap dubte; per entendre si acaba servint d’ajuda també per al segon caldrà esperar fins i tot molt després de demà.