La caixa de ressonància Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Talking Heads, ¿encara una banda imprescindible?

El quartet novaiorquès es va citar la setmana passada en el Festival de Cine de Toronto, tres dècades després de la seva dissolució i superats (pel que sembla) els mals rotllos interns. La hipòtesi d’una gira de reunió sembla incerta, però el seu llegat discogràfic mostra avui una completa sintonia amb els temps.

És la imatge que ja gairebé no esperàvem veure: Chris Frantz, Tina Weymouth, Jerry Harrison i David Byrne, reunits amb motiu de la presentació, en el Festival de Cine de Toronto, de la versió restaurada de ‘Stop making sense’, en vigílies del seu 40è aniversari. Un film de Jonathan Demme que va capturar la inventiva i l’ímpetu imparable de Talking Heads en els seus dies de glòria, i que va resultar ser el seu epitafi en escena, ja que no van tornar a fer cap gira (tot i que sí que van gravar tres discos més: publicar i no tocar en viu no era tan estrany en els 80). Es van permetre fins i tot rebutjar el Live Aid.

La de Talking Heads és una de les tornades més esperades del ‘show business’. Continua semblant improbable, tot i que tècnicament no sigui impossible: els seus quatre integrants són vius i estan bé, i han deixat que el pas del temps endolceixi el vell catàleg de greuges. Que Frantz es va encarregar d’airejar (temperant la malvolença) fa tres anys en les seves memòries, en què pintava el jove Byrne com un acaparador de focus i, el que és pitjor, de crèdits d’autoria de les cançons. El bateria hauria començat a sospitar el dia que, sent els dos estudiants d’art i elaborant una exposició col·lectiva, va observar que poc abans de la inauguració, Byrne havia col·locat d’esquitllentes les seves peces a la primera sala, relegant les dels seus companys.

És veritat que els retorns de bandes solen respondre més a l’afany de lucre i la gratificació nostàlgica que a l’estímul artístic. Veure aquests senyors ajuntant-se per tornar a tocar ‘Psycho killer’, ‘Once in a lifetime’ o ‘Burning down the house’ podria transmetre la sensació de l’artista que fa ‘covers’ de les seves pròpies cançons. Però, ¿i què? Les músiques estan per transcendir el seu temps i el seu origen, i estem parlant d’un grup que podria presentar-se amb la seva formació íntegra, sense reemplaçaments ‘Frankenstein’.

Notícies relacionades

I no sembla que el pas del temps hagi jugat en contra de la seva obra, ja al seu dia ansiosa i reveladora d’una mena de psicosi universal exorcitzada a través del ball, intel·lectual i popular, mestissa i ‘altermundialista’ a través de l’arriscada fusió ‘afro’, trencadora en la integració d’una dona com a instrumentista (Tina Waymouth, baixista de baixistes, obrint camí a Kim Gordon i Kim Deal). És possible que Ricard Robles es quedi sense complir el seu vell somni de portar el grup al Sónar, però tenim ‘Stop making sense’, vibrant com el 1984. ¿Són Talking Heads imprescindibles el 2023? Per descomptat que no. Però sí perfectament disfrutables.

Temes:

Música

Inicia sessió 0 Comentaris

Com enamorar sense cursileries

Una òpera de nova creació