‘Las fechas exactas’, de Mario Amadas: una precisió rere l’altra

‘Las fechas exactas’ es presenta davant el lector com un diari de viatge. El narrador, convinguem que el mateix Mario Amadas, es desplaça a Ghana per participar en una mena d’ecollogarret. Amadas ho desconeix tot sobre Ghana (més enllà que és un país africà i costaner) i es llança al viatge per tal de ser una d’aquestes persones que surt de la seva ciutat per obrir la ment a com s’expandeix el món.  

El llibre s’obre amb una sèrie de felices reflexions en què Amadas explica amb molta més precisió que jo al precipitat paràgraf anterior les seves idees sobre el que suposa viatjar i quedar-se un temps en un lloc. Tot i que després la narració s’endinsa en territoris molt variats el lector trobarà en aquestes primeres pàgines una mostra del desplegament mental d’Amadas: imprevisible (fins i tot quan afronta assumptes tan gastats), afectuós i precís, aterridorament precís. 

Aquesta precisió afecta els dos vessants de la seva prosa. La primera se sustenta en la recreació de moments singulars de l’experiència, que són singulars no tant per la seva excepcionalitat o raresa, sinó per la minuciositat amb què es reconstrueixen les sensacions, el clima o les textures del moment. Descripcions tan vives que no sonen a descripcions, i que conviden a obrir l’ull de la ment.  

El segon vessant és una mena de continu escrutini moral i polític de l’activitat que l’envolta, en què el narrador es revela com una criatura hipersensible a la incompetència, la deslleialtat, la mandra o l’abús. Una mirada que intimidaria si no fos per les ràfegues de bon humor que la travessen, per la rectitud bondadosa que la sosté i el seu contagiós entusiasme per la vida.

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

El llibre es desenvolupa en dos temps que són al seu torn dues maneres de recórrer l’espai. Els dies tancats a l’ecollogarret i els dies lliures recorrent les ciutats de Ghana: les setmanes descobrint les deficients relacions laborals que sostenen l’ecollogarret i les setmanes reconeixent les marques que el colonialisme ha deixat al país (sense deixar, és clar, de queixar-se per la insistència de les propines i el retard dels taxis). I acaba amb un breu i esplèndid capítol de recompte en què l’autor replega el seu ànim viatger: «Ara tinc ganes d’un hivern llarg». 

Quedaria molt per comentar d’aquest llibre però l’espai és l’espai i prefereixo dedicar-lo a una cosa més urgent. Convé cridar l’atenció no només sobre ‘Las fechas exactas’, sinó sobre tot el que ha escrit Mario Amadas, un dels escassos escriptors originals de la més aviat complidora i previsible prosa espanyola. Els recomano que comencin per aquest o per ‘El día que pase algo’ o pel seu diari de Brooklyn... per qualsevol que trobin perquè aquesta aventura literària transcorre de moment en tirades diminutes. Els motius d’aquesta aparent clandestinitat responen a cegueses editorials que no és el moment d’analitzar, però sí que els convido a contribuir a aclarir aquest desconeixement llegint algun d’aquests diaris. En seran els principals beneficiaris.