Yorgos Lanthimos conquista la Mostra de Venècia

Yorgos Lanthimos no deu entendre res. A través de les pel·lícules que fa dècada i mitja que dirigeix, el director grec ha parlat d’incestos, d’assassinats de nens i altres actes de violència terrible, de comportaments humans increïblement misantrops, cruels i miserables. En altres paraules, s’ha dedicat sistemàticament a incomodar el públic i buscar activament el seu rebuig. I malgrat això, sense canviar el més mínim la seva actitud, amb el temps s’ha convertit en un cineasta amb el qual tots els actors volen treballar i les ficcions del qual triomfen en la temporada de premis de Hollywood –‘La favorita’ (2018), per exemple, va obtenir 10 nominacions a l’Oscar–, i que amb la que potser sigui la més radical i transgressora de la seva carrera acaba de guanyar el Lleó d’Or a la Millor Pel·lícula a la Mostra de Venècia. En efecte, és inexplicable.

Tot i que, ben pensat, en realitat no ho és. Perquè, més que provocadora –que també–, ‘Pobres criaturas’ és una obra extraordinària, que combina elements de fantasia gòtica, ficció històrica, ciència-ficció, comèdia sexualment explícita i farsa negríssima per reimaginar el mite de Frankenstein i el de Pigmalió, i que en el procés enlluerna amb la seva salvatge creativitat, el seu barroquisme retrofuturista, els seus memorables moments del més extravagant ‘slapstick’ i la seva immisericordiosa crítica al patriarcat de l’era Victoriana i, per extensió, també al d’ara. El que la pel·lícula ha aconseguit aquesta nit promet ser el primer de molts premis, que sens dubte augmentaran el prestigi de Lanthimos però que, gairebé segur, no domesticaran el seu inimitable talent.

El palmarès anunciat aquesta nit ha servit també per continuar engrandint la figura del Ryûsuke Hamaguchi, que fa dos anys es va convertir en estrella de la cinefília gràcies a ‘Drive My Car’ (2021) i que, gràcies al seu nou treball, ha obtingut el Gran Premi Especial del Jurat al certamen italià. Servint-se d’una premissa argumental que assenyala els abusos que el capitalisme comet sobre el medi ambient, ‘Evil Does Not Exist’ reflexiona sobre la generositat de la natura però també la indiferència que dedica fins i tot als que miren de protegir-la, i sobre la brutalitat que fins i tot els animals més pacífics, inclosos els humans, són capaços d’exercir quan es veuen amenaçats. Es tracta d’una faula estranya i impredictible, subtil i hipnòtica, tan trista i furiosa com irresistiblement bonica.

Pel que fa al Premi del Jurat atorgat a ‘Green Border’, únicament té sentit considerat com una recompensa a les bones intencions. Per retratar les barbaritats que pateixen aquells que miren d’entrar a Europa a través de la frontera entre Polònia i Bielorússia, la veterana directora polonesa Agnieszka Holland no només converteix els refugiats en actors secundaris de la seva pròpia història sinó que també simplifica un assumpte polític i humanitari extremament, i mentrestant exhibeix un complet catàleg d’atrocitats amb l’objectiu de fer-nos sentir culpables. En aquest sentit, és l’oposat a ‘Yo Capitán’, una altra història de migració gràcies a la qual l’italià Matteo Garrone ha obtingut el premi al Millor Director. Mentre acompanya dos joves senegalesos que s’embarquen en una odissea per arribar a Lampedusa, destaca sobretot pels errors que evita cometre: és una pel·lícula que es nega a convertir els seus personatges en meres víctimes, a donar explicacions senzilles a un problema complicat i a manipular-nos a la recerca de la nostra llàgrima.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Els guardons atorgats en les categories actorals, finalment, resulten molt qüestionables però no especialment sorprenents. La gran interpretació femenina d’aquesta edició de la Mostra ha sigut, de llarg, l’oferta per Emma Stone a ‘Pobres Criaturas’ i, per tant és inevitable donar per fet que l’elecció de Cailee Spaeni com a Millor Actriu pel seu treball a ‘Priscilla’ –el biopic sobre Priscilla Presley dirigit per Sofia Coppola– és aquesta regla no escrita segons la qual una mateixa pel·lícula no pot emportar-se més d’un premi important. I la Coppa Volpi al Millor Actor atorgada a Peter Sarsgaard pel seu treball a ‘Memory’ és lamentable per dos motius: el primer és que el seu personatge a la pel·lícula del mexicà Michel Franco és un esquizofrènic, i premiar intèrprets que es posen a la pell de malalts mentals s’ha convertit en un clixé. El segon és que, tot i que sòlid, el treball de Sarsgaard és malgastat per Franco, que el maneja de la forma més tosca amb la finalitat primordial de manipular-nos. Els premis atorgats a les males pel·lícules sempre són discutibles.