Manual bàsic de masclisme gestual a la feina

Així com l’encaixada s’ha establert com la salutació professional, el petó es considera d’índole domèstic (i es reserva a la dona perquè fins fa poc era l’únic espai que se li atorgava). Per això, moltes dones insistim a allargar la mà. No només perquè exigim rebre el mateix tracte que els nostres companys; també perquè el petó implica la invasió de la nostra zona íntima. No obstant, cap de les dues opcions més corrents al saludar-se a Occident està malament sempre que s’apliqui la mateixa fórmula amb tots els interlocutors, indistintament del gènere. Emmanuel Macron, que va voler recuperar la salutació francesa des que va arribar a l’Elisi, fa servir els dos petons per a tots els mandataris. Igualité

¿Com saber que no vol els dos petons?

En general, i en un entorn estrictament laboral, preferim encaixar la mà. Per evitar els dos petons, les dones hem après a avançar-nos a la salutació de l’altre i estendre el braç per deixar-ho clar. Tot i així, hi ha molts homes que aprofiten aquest gest per fer-nos una estrebada i imposar els petons. Normalment aquest tipus d’espècimen practica la maniobra amb un somriure burleta de «no siguis tonta, dona». És el mateix que si no aconsegueix petonejar-nos, ens espremerà la mà fins a deixar-nos-hi l’empremta marcada.

¿Un petó?

Òbviament, el petó fora de les galtes o la mà (sigui als llavis, front, coll, esquena...) es considera una mostra d’afecte íntima que no té cabuda en l’àmbit laboral ni professional. Encara demanant permís, si qui el sol·licita té més jerarquia o rang que l’altra persona pot comportar un abús de poder. I si l’agafes pel cap (immobilitzes), el petó als morros l’estàs imposant...

«És que ja no saps com acostar-t’hi...»

És la queixa de tot home que ha vist la seva supremacia qüestionada i revisionada. No obstant, és cert que hi ha diferències en com ens comuniquem corporalment homes i dones. Una de les més importants té a veure amb les distàncies. Hi ha quatre distàncies: la pública (en un concert o conferència); la social (la que vam mantenir durant la pandèmia); la personal (l’habitual entre amics o companys), i la íntima (reservada només per a pares, fills, parella o mascota). Com qualsevol altre animal, si algú penetra sense el nostre permís a la nostra zona íntima, és probable que responguem a l’atac: lluitant, fugint o intentant passar desapercebuts.

És un acte pràcticament reflex i és molt difícil de controlar: fins i tot el papa Francesc va colpejar la mà d’una feligresa que li va estirar el braç. Però en el cas de les dones, si un home envaeix o ronda per la nostra zona personal (no fa falta que sigui ni tan sols l’íntima), el cervell es prepararà per a una agressió. I així com molts homes respondrien davant la intimidació d’un altre home amb un cop de puny o crit, les dones no solem reaccionar de forma agressiva (per educació i perquè en general sabem que tenim menys força física). El que fem és fer-nos petites (intentar passar desapercebudes i evitar el conflicte), moltes vegades abaixant el cap, somrient o no dient res. Així que mantinguin les distàncies.

«Però ella somreia»...

Notícies relacionades

Així va ser la traïció de l’oncle Juan a Luis Rubiales: 20 emails privats i converses amb Sergio Ramos

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Les dones somriem més que els homes. Però de somriures n’hi ha de molts tipus: des del somriure de felicitat o enamorament al de por o venjança. El més habitual entre les dones en entorns laborals dominats per masculinitats tòxiques és la d’«ets gilipolles». Si no sabeu diferenciar un somriure de l’altre, seria bo observar la resta de gestos que acompanyen el somriure per descodificar-lo. Per exemple, si quan li imposes un petó als morros a una jugadora ella no para de fer-te copets al braç vol dir «PARA JA».

¿Qui passa primer?

Alguns homes es mostren desconcertats davant les noves pautes d’educació i protocol igualitàries. Una de les preguntes que més es plantegen és per què alguna dona pot arribar a ofendre’s si se li cedeix el pas. En general, qui passa últim és qui té més poder. En una manada, el líder no passa fins que la resta està fora de perill. Fins i tot en moltes visites a Downing Street és el president dels EUA qui li cedeix el pas al primer ministre britànic (inconscientment, els nord-americans continuen tenint un rol de superioritat). Per això, a algunes dones les pot molestar que els obrin la porta o els deixin passar si només mantenen aquest gest davant el sexe femení. Si és per cortesia, ho faran independentment de si és home, dona o gos. Per cert, si la porta és prou gran, ¿per què no passen tots dos alhora? Les dones solem fer-ho i tan bé.