L’empremta de Tolkien: vuit grans autors de fantasia, cara a cara davant el mestre

Tolkien, filòleg especialitzat en la literatura nòrdica de l’Alta Edat Mitjana, va fer que l’empremta medieval fos gairebé connatural al gènere de la fantasia èpica. Un altre R. R., George R. R. Martin, explicava en una entrevista amb el nostre company Ricardo Mir de Francia que quan va passar de la ciència-ficció a la fantasia amb el seu Joc de trons, l’ambientació medieval ja venia incorporada amb el gènere. Per a ell «Tolkien és el gegant del qual deriva tota la fantasia moderna» però és inevitable que els seus seguidors es distingissin d’algú que «va néixer al segle XIX» i era un acadèmic, lingüista, producte de la «Gran Bretanya de l’època». I veterà de les trinxeres de Flandes. «Ell era un home d’una època diferent (...) Jo soc producte de la generació dels babyboomers, fill d’una família obrera de Nova Jersey. Tinc formació de periodista, vinc de la subcultura de la ciència-ficció, vaig ser objector de consciència al Vietnam. Totes aquestes diferències es reflecteixen en la nostra literatura, tot i que sense el seu precedent els meus llibres potser mai s’haurien materialitzat». 

Però fins i tot els que es mouen al revers de Tolkien, com Martin, amb antiherois en lloc d’herois i finals que poc tenen a veure amb l’«eucatástrofe», el molt cristià final cataclísmic però salvífic del britànic, juguen en el seu camp, segons ens deia l’avui més que puixant Brandon Sanderson. Per a ell, autors com Martin o Rothfuss «intenten donar un altre rumb a llibres que continuen sent en certa forma tolkienians. El que intento fer jo és buscar quins mons encara no ha mostrat la fantasia. Portar-la més enllà. Construir mons de ciència-ficció en els quals es produeixen històries de fantasia, no mons medievals». «La literatura fantàstica hauria de ser el gènere més imaginatiu per definició, i en canvi estem veient el mateix món reciclat una vegada i una altra», lamentava en una altra entrevista. Segons Sanderson, «Tolkien va escriure el primer llibre de fantasia èpica i ens hem passat 20 o 30 anys prenent-lo com a referència. Només en les últimes dècades la fantasia ha començat a sortir de l’ombra de Tolkien i créixer com un gènere adult».

Sí que se situa Sanderson, creient mormó, al costat de Tolkien a l’hora de com reflectir la seva religió en la seva literatura. «C. S. Lewis creia que havia de donar lliçons amb la seva literatura, Tolkien que la moral s’havia de manifestar només a través de la història. Jo estic més del costat de Tolkien». 

Parlant de Patrick Rothfuss, amb qui compartim uns dies al seu Wyoming natal el 2011: A El nom del vent i El temor d’un home savi, dues novel·les cridades a ser clàssics, ens explicava en què se sentia distant de Tolkien. «Durant molt temps la fantasia s’ha centrat en reis i reines, les seves política i la construcció d’imperis... i això està molt bé. Si vols crear una tragèdia necessites un heroi. Però em vaig preguntar si el protagonista no podia ser una persona normal a qui li passessin coses interessants». Aquest va ser el seu Kvothe, un joglar seductor inspirat més en Casanova i en el món d’Ursula K. Le Guinn.

Rothfuss aposta també pels personatges femenins i per trencar els «grans clixés i estereotips en la literatura fantàstica», així que als seus llibres sí que hi ha un drac... però és una bèstia matussera i drogada. El paper del sexe, pensant en un lector jove, és per a ell un altre punt de distanciament. «En la fantasia urbana, les històries de vampirs al món actual i coses així, està més acceptat el sexe, però en la fantasia èpica, no. Aquí això ens porta una altra vegada a Tolkien... Però és impossible que expliqui la història d’algú que té 16 o 17 anys i pretendre que el sexe no té cap importància per a ell», ens assenyalava, després de sortir d’una xerrada amb estudiants d’una high school d’Eau Claire. 

El sexe va aparèixer també parlant amb el volcànic polonès Andrzej Sapkowski, el pare de la saga de Geralt de Rivia (The Witcher per als que el coneixen via Netflix o videojocs). El paper passiu de la dona en el gènere ve, ens deia, de la font de les llegendes, «on generalment la dona és una dama que espera ser salvada, una estúpida criatura sense iniciativa que plora i plora. I [afegia] de Tolkien, a qui li costava dos capítols explicar que Eowin està enamorada d’Aragorn. Segurament per falta d’experiència en les dones. Però els temps estan canviant. En una novel·la de Joe Abercrombie una parella se’n pot anar al llit després de dir simplement what the fuck».  

Va ser potser Michael Moorcock qui va encapçalar ben aviat la rèplica antiidealista a Tolkien, la literatura del qual qualificava de «prosa d’infermeria», amb el seu amoral albí Eric de Melniboné. En aquesta línia trobem, precisament, aquest Joe Abercrombie del what the fuck,rei del grimdark amb la seva llarga saga de La primer ley. En una xerrada en el Celsius d’Avilés (amb Rothfuss i Sanderson, i sobre Tolkien) destacava sobretot com el gènere ha redefinit el rol de l’heroi. «Aragorn tenia intencions heroiques, feia accions heroiques i com a resultat aconseguia heroïcitats. Però els herois de veritat no són tan purs, hi ha gent que porta a terme actes heroics per motius egoistes, o sense pretendre-ho, o que encapçala una heroica càrrega que porta a un desastre». Per cert, aquell dia se’ls va demanar que s’identifiquessin amb un personatge d’El Senyor dels Anells. Rothfuss va elegir Gandalf, Abercrombie Saruman i Sanderson Sam. Mirin-los les cares i ho entendran.

En una altra ocasió, va aprofitar per lamentar la idealització de la violència en l’èpica de Tolkien. «El Senyor dels Anells és molt violent, la majoria dels seus herois són individus masculins violents, herois nobles i gallards que després d’acabar sobre piles de morts i apostar sobre quants orcs mataran com si fossin uns assassins psicòpates, quan acaben el dia són bons amics, formidables amants i reis bondadosos. És molt còmode assassinar així. La violència té conseqüències sobre un mateix. I és clar, sobre la víctima. Però en la literatura fantàstica no suposa cap cost. Jo vull ser honest, estic obsessionat per mostrar les ferides mentals i físiques que deixa la violència». 

Parlem també de Tolkien amb la guanyadora tres vegades del premi Hugo, N.K. Jemisin, amb la seva Trilogía de la tierra fragmentada. «El que hi ha darrere de tots els elements de la narrativa fantàstica post Tolkien no és més que el progrés de la societat. Tolkien va escriure en els anys 40 i 50, abans de la revolució sexual, abans de l’era dels drets civils, escrivia per a una audiència molt específica formada sobretot per britànics de determinada edat i generació. Una vegada que la fantasia s’ha integrat al mainstream ja no pot ser insular, no pot ser un producte específic per a aquest tipus de lector. La majoria són dones, i si vols els seus diners probablement sigui una bona idea que al llibre hi hagi almenys alguna dona passant per allà. ¡I fins i tot que sigui la protagonista! ¡O que les dones facin coses de dones!»

Que l’obra de Tolkien es desenvolupés en un univers imaginari (món secundari, en la seva terminologia), en un univers creat per l’autor completament separat del nostre, ha passat a ser tan habitual que, apunta Edward James en el seu assaig dedicat a J. R. R. Tolkien i C. S. Lewis a The Cambridge Companion to Fantasy Literature, «no és fàcil entendre fins a quin punt això era inhabitual abans de Tolkien». «A partir de 1955 [any de publicació d’‘El Senyor dels Anells’], els escriptors de fantasia no han de donar explicacions sobre els seus mons mostrant-los com a somnis, o contes d’un viatger, o proporcionant-los algun vincle ficcional amb el nostre propi món», recorda al seu torn John Clute a The Encyclopedia of Fantasy. Però aquest món secundari no deixa d’inspirar-se en un de real. I cada vegada més autors decideixen utilitzar altres elements de construcció diferents dels del professor d’Oxford. 

És el cas del sinoamericà Ken Liu, autor de l’encara inacabada tetralogia de La dinastía del diente de león. Fantasia èpica, dinàstica, en un continent imaginat, amb intervenció de déus en les vides dels homes. Tolkien, però també Homer. I les llegendes de la dinastia Han. «Escric amb i al mateix temps contra la tradició de la fantasia èpica iniciada per Tolkien. Hem de reconèixer el deute que tenim amb ell, qualsevol persona que escriu fantasia segueix els seus passos, però no hi ha d’haver una única tradició, connectada amb la perspectiva europea». Veu una connexió: tant ell com Tolkien, considera, van voler «rejovenir una tradició que havia quedat exclosa de la literatura», sigui l’èpica anglosaxona en el cas del primer o l’oriental en el seu, i fer-la «universal».

I arribem a un punt delicat. ¿Era Tolkien racista? «Hi ha elements racistes cap a característiques asiàtiques, per exemple, però estava limitat per les seves circumstàncies històriques i això no m’impedeix admirar la grandesa del seu treball», apunta Liu.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

L’historiador especialitzat en les cultures afroamericà P. Djèlí Clark, autor fantàstic a seguir i bloguer amb el molt altertolkienià nom d’El Haradrim Descontent, aquest estiu a Avilès ens parlava dels seus sentiments ambivalents. «En Tolkien la llum i el bé s’associen al blanc i el fosc, al mal. Hi ha homes negres mig trols, monstres que no són humans... Jo estimo els llibres de Tolkien. Però no puc evitar veure això, és una relació d’amor-odi. És cert també que els que l’han estudiat recorden que era un lingüista, que intentava reflectir el món medieval, incloent la seva por de l’islam. I en realitat ell no era en absolut un feixista, es va negar que els nazis utilitzessin El Hòbbit. Però que el trobessin interessant i pensessin que es podia utilitzar com una cosa supremacista blanca vol dir alguna cosa, ¿no?»

Per cert: rellegint el que ens van explicar altres autors de primera fila, també vol dir una cosa que alguns d’ells no esmentessin Tolkien. Com Philip Pullman, que té com a antagonista en la seva croada atea més aviat C. S. Lewis o el trostkista la China Mieville, amb qui una referència al Brexit i els hòbbits de la comarca va trigar mig segon a convertir-se en una diatriba contra el neoliberalisme.