Crítica de ‘Mi nombre es Alfred Hitchcock’: imaginar els pensaments del mestre

Tot i que no hi hagi en la seva pel·lícula ombra d’inseguretat, el documentalista britànic Mark Cousins, responsable de la sèrie ‘The Story of Film: An Odyssey’ (2011), pren dos riscos en el seu documental ‘Mi nombre es Alfred Hitchcock’.

El primer és acostar-se a l’obra d’un cineasta estudiat des de tots els angles. Tot i que hi ha milions de maneres de mirar, sempre serà més difícil trobar observacions i descobrir coses noves en l’obra d’un director molt estudiat que en la d’un altre de menys conegut. Tot i així, Cousins surt reforçat del desafiament.

Notícies relacionades

Comèdia popular

L’any de Rosalía (de nou)

Estructurat en blocs entorn de conceptes com el desig, la soledat i la necessitat d’escapar, ‘Mi nombre es Alfred Hitchcock’ és una immersió més que estimulant en el llenguatge de les pel·lícules del cineasta. La decisió d’abordar l’obra de Hitchcock de manera conceptual i dedicar part important del documental a les pel·lícules menys conegudes del cineasta juguen a favor de la proposta, així com la innegable habilitat de Cousins per llegir els plans i la seva obsessió pel detall.

L’altre repte és més delicat. És el mateix Hitchcock, amb les reflexions de Cousins i la veu de l’imitador britànic Alistair McGowan, que narra el documental. Aquesta aposta sembla respondre al desig de dessacralitzar el cineasta, de fer-lo pròxim (la veu en ‘off’ inclou reflexions sobre la seva vida, la seva salut, els seus sentiments). És una aposta juganera i que crida l’atenció, té mèrit per agosarada. Però, alhora, és inevitable sentir que és una decisió una mica presumptuosa.