Crítica d’‘Háblame’: Terror d’un altre nivell

El cine de terror és un dels gèneres més proclius al ‘hype’, a generar suposades obres mestres cada dos mesos. Això posa molt difícil qualsevol intent de demostrar que la nova genialitat no és un invent. Aquí una temptativa de provar que ‘Háblame’, primer llarg dels australians Danny Philippou i Michael Philippou, sí que és per a tant. Per preservar la seva capacitat de sorpresa, tan sols dos apunts: els personatges són adolescents i és una pel·lícula de possessions.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Tot està bé. La història està ben construïda, els personatges, tot i que no sigui condició indispensable, estan ben escrits, passa en un univers domèstic i juvenil creïble i en la seva atmosfera es creuen l’horror, una tristesa infinita i l’eufòria adolescent. No obstant, el que converteix ‘Háblame’ en una pel·lícula imponent i destinada a transcendir és la manera, moderníssima, en què els germans Philippou representen l’horror, la mestria amb què posen en escena i executen les escenes de possessió. En els moments clau d’’Háblame’ no només no hi ha ombra de mandra o sensació de déjà vu (encara que hi ressonin altres pel·lícules). El més impressionant és la forma en què estan dissenyades i coreografiades aquestes escenes, la manera imperceptible en què s’integren els efectes especials i visuals, el deix orgànic de les interpretacions en escenes de tanta complexitat tècnica i una fisicitat digna de Buster Keaton.

Els Philippou venen de YouTube, fa anys que experimenten amb l’humor, els efectes visuals i l’horror al seu canal@Therackaracka. Formen part d’una nova generació de directors de fantàstic i terror (entre ells, Kyle Edward Ball, Jane Schoenbrum, Robbie Banfitch) que experimenten amb el llenguatge a les seves pel·lícules, que creuen el llenguatge cinematogràfic (del qual en saben molt) amb altres llenguatges (com el d’Internet, del qual en saben molt, també). Aquesta hibridació, notícia magnífica per al gènere, es troba a ‘Háblame’ i dona peu a algunes de les escenes més brillants i aterridores del cine de terror dels últims anys.