La transició espanyola i les noies del ‘destape’

Eren els temps de la ‘gauche divine’, les nits de Bocaccio i les pel·lícules de Pere Portabella, Jacinto Esteva, José María Nunes, Gonzalo Suárez, Ricardo Bofill i Joaquim Jordà. La revista ‘Fotogramas’ va donar suport a aquell moviment entre ‘arty’, modern, rebel i hedonista, i és famosa l’anècdota de l’article de Ricardo Muñoz Suay sobre l’Escola de Barcelona, publicat el 14 d’abril del 1967, que es titulava ‘Nacimiento de una escuela, que no nación’ i que, a causa d’una errata, va aparèixer com a ‘Nacimiento de una escuela que no nació’.

Va ser la mateixa revista la que una dècada després, en plena transició democràtica espanyola, va potenciar una nova forma de sexualitat femenina en la cinematografia espanyola, cosa que es va denominar el cine del ‘destape’ i va originar un nombrós grup d’actrius identificades amb aquesta tendència: Blanca Estrada, la seva cosina Susana Estrada, Ágata Lys, María José Cantudo, Victoria Vera, Adriana Vega, Eva León, Nadiuska, Bárbara Rey i Sara Mora, entre d’altres. ‘Fotogramas’ va reforçar aquella idea d’obertura eròtica en el cine del tardofranquisme i el postfranquisme dedicant les seves portades i reportatges interiors a algunes d’aquestes actrius. Hi apareixen amb poca roba, mostrant els pits i insinuant altres parts anatòmiques. ‘Interviú’, anys després, va seguir la mateixa línia.

El primer nu

 El canvi no només es va produir en les cobertes a tot color de la revista. En la pel·lícula de Jorge Grau ‘La trastienda’, estrenada el 1976, María José Cantudo va protagonitzar el primer nu integral femení de la història del cinema espanyol (hi apareixia contemplant-se en un mirall). Cantudo, que llavors tenia 25 anys, havia despuntat en el gènere ‘pulp castís’ de la telenovel·la i estava casada amb el cantant Manolo Otero, el del ‘hit’ ‘Todo el tiempo del mundo’, una mena de rèplica hispana al ‘Je t’aime mais non plus’, de Gainsbourg. La cançó és del 1974 i el film es va estrenar el 1976. Entremig va morir Franco i Espanya s’inundava d’erotisme ‘light’ per pal·liar tants anys de repressió.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

 El concepte de cine del ‘destape’ el va encunyar, pel que sembla, el finat Àngel Casas. Va suposar una reacció lògica al ser suprimida la censura a Espanya. Ana Belén, a ‘El amor del capitán Brand’ (1975), va ser de les primeres a mostrar els pits despullats a la càmera, però aquella era una pel·lícula seriosa i Belén no està identificada amb aquesta variant. El ‘destape’ va ser més aviat un gènere ‘exploit’. Els títols que el defineixen són per sucar-hi pa: ‘Las alegres vampiras de Vogel’, ‘Los energéticos’, ‘La insólita y gloriosa hazaña del cipote de Archidona’, ‘Sexy… amor y fantasía’, ‘La lozana andaluza’ o ‘La masajista vocacional’. En alguns casos es rendibilitzaven obres de la literatura espanyola com ‘El libro del buen amor’, de l’arxipreste d’Hita, en versió cinematogràfica del 1975, protagonitzada per Blanca Estrada, una de les més regulars a aparèixer a ‘Fotogramas’. El pretext literari servia llavors per eludir la censura en el seu últim sospir.

 Tot i que la tendència natural és la de considerar-les dones objecte, no van ser poques representants d’aquell cine del ‘destape’ les que es van significar políticament amb un discurs molt feminista per a l’època. La més rotunda seria Susana Estrada, que va passar del ‘destape’ a una reivindicació de la llibertat del cos femení i els drets sexuals. Si Cantudo va ser la primera a despullar-se íntegrament davant una càmera, ella ho va fer als escenaris, en l’obra ‘Historia del strip-tease’, també el 1976. Es va encarregar després d’un consultori sobre educació sexual en la revista ‘Play Lady’. Potser no va ser una bona actriu, però la seva imatge amb un pit nu rebent el 1978 un guardó de mans de l’alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, davant la presència del llavors president del país, Adolfo Suárez –amb expressió de ¡voldria fondre’m!–, resumeix a la perfecció el canvi que s’estava vivint a finals dels 70 en la incipient democràcia espanyola.