María Pujalte: «És interessant que una sèrie parli de la menopausa, un moment difícil en la vida de la dona»

Inoblidables són la seva Mamen, a ‘Periodistes’; Laura, de ‘Los secretos de Laura’; Macarena, a la trilogia ‘Vota Juan’, i la Bolaño, de ‘Merlí: sapera aude’. Personatges que calen en el públic, una cosa en la qual té molt a veure María Pujalte (la Corunya, 1966) que, com que vol que els resultin especials, els pensa molt. Ara és la Isabel a la sèrie de SkyShowtime ‘Las invisibles’, una dona temorosa i callada que amaga un gran secret, amb qui pateix quan cal patir i disfruta quan aquesta s’allibera amb el ball, la gran passió de l’actriu des de petita. Un personatge que espera que, com aquells, sempre l’acompanyi.

¿Com li va arribar el projecte de ‘Las invisibles’? ¿És potser que Héctor Lozano l’està convertint en la seva actriu fetitxe després de la seva intervenció a ‘Merlí: sapere aude’?

¡Tant de bo! Sí que és veritat que vam treballar en dues temporades de ‘Merlí: sapere aude’ amb la Bolaño i ens vam entendre molt bé. Amb ell i amb Menna Fité, el director. Eren ells una altra vegada i gran part de l’equip tècnic i va ser com: ¡ai, gràcies! Formo part d’aquesta família. Després em va parlar del projecte... Així que quan Morena Films i SkyShowtime agafen aquesta sèrie va ser felicitat absoluta. Perquè són processos molt llargs fins que una sèrie es pot fer realitat. Cada dia celebra un més tot el que finalment es pot portar a terme.

Parli’m de la Isabel, un personatge molt diferent, per exemple, a la Bolaño. Tot i que comparteixin la vulnerabilitat.

La Isabel és una dona que porta una vida difícil, però no n’és conscient. Quan la coneixem està en els 50 i.., i ja sabem que el procés de la menopausa implica uns canvis hormonals tremends que t’afecten molt a com perceps la realitat i com ets capaç de superar les dificultats de la vida... És quan la motxilla, si està carregada de lloses, comença a pesar molt. Un moment vital delicat. La Isabel té unes quantes pedres a la seva motxilla. Ve d’un desengany amorós que la va deixar amb deutes, és treballadora, és callada... Té bastant temor al poder, als seus caps...

I presencia una cosa que no hauria d’haver vist.

Sí. És testimoni d’una cosa que passa a l’hotel, una cosa molt grossa i l’espectador la va acompanyant en aquest debat que porta amb si mateixa: ¿què faig amb això?, callo, parlo, tinc por, em quedo al carrer, no puc dir-ho, però estic traint les meves companyes... I, per si això fos poc, apareix el seu germà que li diu: «Holaaaa, m’he quedat al carreeer...». És una relació de germà de ‘t'estimo/et vull matar, però queda’t’. És un personatge preciós per això: perquè és humà, molt real. L’Héctor té aquesta capacitat d’escriure personatges molt enganxats a la realitat i de veure sempre la seva vulnerabilitat.

Aquest secret que guarda és com una gran metàfora dels que callen les cambreres dels hotels.

El fet que siguin invisibles –ser d’aquestes persones que sempre estan relegades a un lloc, que no són el focus d’atenció, que ningú les mira o que és més interessant, o més interessat, mirar cap a altres llocs– permet que vegin molt. Tots diem: m’encantaria ser invisible per poder ser a llocs on,… Doncs és una mica això. Elles veuen la intimitat de les persones.

Podrien escriure un llibre dels defectes humans. Una cosa que li passaria a la cambrera que els va assessorar.

Sí. La Rocío, la nostra estimada Rocío, la ‘coach’ que la producció ens va facilitar. Va ser durant molts anys cambrera en hotels molt rellevants i ens va explicar un munt de coses. Ens va alliçonar i ens parlava molt del que suposava ser allà. Del funcionament de l’hotel, dels hostes... Ens explicava anècdotes i de la relació entre elles. Perquè és un equilibri complicat. Estan sotmeses a una gran pressió i estan molt controlades i vigilades. I viure amb aquesta tensió, amb aquesta pressió, no és bo. Però ja sabem que això passa en qualsevol empresa. Quant a tu et milloren les condicions o et posen en un lloc més alt... Divideixen la gent. I amb això han de lidiar diàriament.

Està bé que es parli de menopausa, perquè no és habitual en les ficcions. 

No, perquè a ningú li importava. Com que el relat tradicionalment ve d’una mirada masculina, com els havia d’importar parlar de la menopausa. Dels canvis hormonals de l’adolescència se n’ha parlat més. Però per a la ficció, el començament de la tardor en la vida de les persones sempre ha tingut menys interès. Perquè al·ludeix a menys sexualitat, jo què sé. Però em sembla interessant perquè és un moment difícil en la vida de la dona. I hi ha els tòpics d’acaloraments i tal, que per a qui els pateix són molt punyeters, però hi ha moltes més coses. Tot el canvi hormonal és molt important, perquè t’afecta l’estat d’ànim... I en un moment de la vida en què pensem: ja hem arribat al cim, comencem a baixar (riu), hem de lidiar amb això. Llavors cal parlar-ho, normalitzar-ho, per moments treure-li ferro, també posar-hi sentit de l’humor... Donar-li una mirada. Anomenar-ho.

Un protagonista més de ‘Las invisibles’ és la dansa. No sabíem que ballava tan bé. 

¡He disfrutat com una boja! A mi m’ha agradat sempre ballar. Vaig començar de molt petita fent molta dansa clàssica fins als 14 més o menys i era una passió. Però també tenia una vocació, que era el teatre, i com que feia clàssic pur tampoc tenia unes condicions físiques. Després vaig fer dansa contemporània. Sempre he tingut una relació amb la dansa perquè m’agrada molt ballar.

I té una forma física que l’hi permet.

He fet exercici tota la meva vida, perquè és un hàbit saludable que em va fenomenal i notes que amb l’exercici continu el teu cos està més en alerta i es disfruten molt més els esforços físics. I ballar és una cosa meravellosa, és molt alliberador. L’Héctor va utilitzar molt bé aquest arma. Va pensar: com les alleugereixo, com les vull imaginar com a escriptor a elles alliberant-se... Ballar és molt alliberador i utilitza aquesta eina de somieig a partir de la mirada d’una companya que ens veu a totes disfrutant. És una manera molt bonica d’aconseguir-ho. 

L’espectador també l’evadeix de la realitat que expliquen.

I és una cosa com molt boja. Com molt inesperada. Trenca la realitat i cada capítol és molt diferent, sorprenent. Amb el que treballem molt, assagem molt, i jo m’ho vaig passar molt bé. Va ser una passada, un plus meravellós.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

‘Marbella’, un retrat de "l’ONU del crim"

Se la recorda per personatges seus com la Mamen, la Laura... ¿Li agradaria que la Isabel en sigui un?

Absolutament. La televisió, les sèries, tenen una cosa molt pròxima. Perquè tu ets a casa de la gent. Això tan domèstic és el lloc en el qual s’ha desenvolupat la meva carrera majoritàriament. T’adones que arribes molt. I m’ho continuen dient així: de la Laura, de la Mamen, de la Bolaño de ‘Merlí: sapere aude’, de la Macarena, de ‘Vota Juan’, que ara han tornat a emetre.... Cada vegada que agafes un personatge vols que sigui especial per al públic, i per a això ho ha de ser molt per a tu. Pensar: com és aquesta dona, què li està passant, com es mou, com parla, com mira.. Perquè la Isabel és un personatges que mira més que parla. Sí, és clar que vull. Vull que la gent vegi ‘Las invisibles’, a SkyShowtime, que s’enamorin de la sèrie i que totes deixin una empremta al cor de la gent, que aquesta és una mica la intenció.