El documental ‘El ventilador’ propulsa la candidatura de la rumba catalana a Patrimoni Immaterial de la Humanitat

La candidatura de la rumba catalana a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco pren impuls amb l’estrena del documental ‘El ventilador’ a les teles de la Xarxa Audiovisual Local (dissabte, 24 de juny) i a La 1 (diumenge, 25 de juny). La Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana preveu entregar a la Generalitat al setembre l’audiovisual i el dossier que sustentaran la candidatura, que serà llavors traslladada al Govern central, gestor a partir d’aquell moment de la iniciativa. Pas a pas. De moment, la pel·lícula exposa arguments de pes perquè el formidable ritme urbà barceloní, amb extensions a Lleida i al sud de França, aconsegueixi el seu objectiu. EL PERIÓDICO va subscriure el seu suport a la candidatura fa més d’un mes.

‘El ventilador’, dirigit per Neus Sala, combina entrevistes a una trentena de representants del passat, el present i el futur de la rumba catalana, així com a artistes de l’òrbita pop en els quals ha influït, i impagable metratge de l’arxiu de RTVE.

José Amaya roba la pel·lícula

Sobre les primeres. Los Manolos defineixen Antonio González ‘el Pescaílla’, Peret i Gato Pérez com, respectivament, el Chuck Berry o el James Brown, l’Elvis Presley i el Bob Dylan de la rumba catalana. Lolita Flores assenyala que la seva mare, Lola Flores, era molt bona artista abans de casar-se i treballar amb ‘el Pescaílla’, però que amb ell es va fer «molt millor». No li dol a Lolita rendir-se a Peret: tenia el «do de la publicitat» i va fer «immensa una cosa que era petita», diu. José Amaya, la meitat de Los Amaya, atribueix la seva alta i neta tessitura vocal a un problema testicular. Amadeu Valentí, fill del pianista i cantant Chacho i nucli de la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana juntament amb Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia) i Rosa Pubill (filla de Peret), recorda que el seu pare va deixar parats els professors del Liceu tant per la seva «oïda privilegiada» com per la seva indisciplina. Ojos de Brujo, Estopa, Joan Garriga, Macaco i La Pegatina reconeixen el seu deute amb la rumba catalana.

Arxiu sobrenatural

No obstant, són les imatges històriques les que donen la veritable dimensió de la potència de la rumba catalana. El cas de Peret és sobrenatural. El veiem en una actuació del 1974, pinta de padrí de la rumba i devastador com un cicló, interpretant ‘El mig amic’, cançó sobre el seu pare que fulmina l’elevada idea de cantautor, amb el seu progenitor emocionat entre el públic. El veiem en els anys 80, després de la seva renúncia a la música popular per entregar-se a la prèdica del culte evangèlic, cantant: «‘Cristo tiene poder / Cristo tiene poder / Jesucristo es poderoso / Jesucristo tiene poder’». La mateixa melodia i la mateixa lletra, amb ‘ella’ i ‘Barcelona’ en comptes de ‘Cristo’ i ‘Jesucristo’, es convertiria en una de les dues tornades de ‘Gitana hechicera’, el seu himne per als Jocs Olímpics de Barcelona-92. Compte: dues tornades, totes dues ben vicioses.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

L’aliança de Maruja Garrido amb Salvador Dalí; l’exaltació de Rumba Tres al Festival Internacional de la Cançó de Sopot (Polònia) del 1978, que el conjunt va guanyar, i l’estupefaent ‘tête à tête’ entre Dolores Vargas ‘la Terremoto’ i Lauren Postigo en el programa ‘Cantares’ també puntuen alt.

Sempre a l’uvi

Com un malalt que sempre sobreviu a l’uvi descriuen Los Manolos la rumba catalana en ‘El Ventilador’. Va néixer gitana amb injeccions cubanes i nord-americanes en un moment indeterminat dels anys 50. Va centrifugar influències dispars per convertir-se en exitós ritme pop en els 60 i els 70, sense perdre pel camí la seva essència de música de gueto, en el millor dels sentits. Va ser escombrada en els 80 per la rumba quinqui, tot i que Gato Pérez li va donar vol literari (insistim: ja estaven per a joies literàries ‘El mig amic’ o ‘El muerto vivo’, totes dues de Peret) i va accentuar el factor fusió llatina. Va ressuscitar per un dia a Barcelona-92. I des d’aleshores té guardians, amb Sabor de Gràcia al capdavant, i aflora aquí i allà com a ingredient en artistes d’èxit com els esmentats Ojos de Brujo, Estopa, Macaco, Joan Garriga i La Pegatina.