Arriba ‘Spider-Man: creuant el Multivers’: una aclaparadora obra d’art; un festival de llum, color i energia

Mirem de passar per alt que tant aquesta pel·lícula com la seva predecessora, ‘Spider-Man: Un nou univers’ (2018), contribueixen a popularitzar un concepte –el multivers– que convida Hollywood a caure en alguns dels seus pitjors vicis. Perquè, fora d’això, tots dos títols representen el més incontestable triomf aconseguit fins ara pel cine de superherois, perquè encarnen una expansió de les seves possibilitats narratives suficient per deixar en ridícul gairebé totes les altres pel·lícules del gènere. 

Com era d’esperar, és una pel·lícula més gran que la seva precursora: incorpora més herois –de diferents espècies– amb poders aràcnids, transcorre en més universos diferents dels que poden ser explorats en una sola pel·lícula –en realitat, és la primera part d’un díptic, que completarà ‘Spider-Man: Beyond the Spider-verse’ (2024)– i inclou tantes referències a còmics, pel·lícules, ‘cartoons’ i videojocs que ni amb diverses dotzenes de visionaments n’hi hauria prou per identificar-les totes. També més gran és el seu eclecticisme estètic, en virtut d’una animació que uneix i superposa nombroses tècniques i les adorna de tocs lisèrgics, pantalles partides i altres efectes visuals, i que adapta la seva forma al to dramàtic de les escenes.

Notícies relacionades

La nova vida de Spider-man

¿Val la pena?

Mentrestant, ‘Creuant el Multivers’ ofereix una successió de coreografies d’acció cada vegada més creatives i enlluernadores, desbordants de llum, color i energia. Però malgrat això, i a l’humor que en tot moment li dona manxa, la pel·lícula sempre dona prioritat als dilemes emocionals dels personatges; i també troba temps per criticar les limitacions narratives del cànon de les històries de superherois, i qüestionar aquesta idea segons la qual, a l’hora de fer ficció, cal seguir paràmetres amb una eficàcia que ja ha sigut provada.   

Cert, en el seu avenç va perdent ímpetu, tant per la sobrecàrrega que transporta –de trames, de personatges, de moments expositius– com perquè en el multivers, ja que tot és possible, res importa massa. Però això, en tot cas, no li impedeix ser una obra d’art formal i conceptualment irreverent però plena de psicologia i sentiment, que aclapara per la seva exhibició de coneixement enciclopèdic de la mitologia de l’home aranya però tot i així resulta del tot accessible, i que impressiona per igual entesa com a ‘blockbuster’ i com a acte d’expressió creativa pura.