Ken Loach diu adeu a la seva manera amb ‘The Old Oak’

Per al festival, segurament, posposar com més temps possible l’estrena mundial de ‘The Old Oak’ –un dia abans de l’entrega de premis aquest dissabte–sigui també una forma de posposar la jubilació amb el que l’uneix un vincle molt especial. Amb la d’aquest any Loach haurà sumat 17 participacions en la competició del certamen, i ha guanyat en dues ocasions la Palma d’Or. I el millor que es pot dir de la pel·lícula –perquè, ateses les circumstàncies, alguna cosa bona s’haurà de dir– és que està en consonància perfecta amb la majoria de les seves predecessores. 

Ambientada en un poble del nord d’Anglaterra durament castigat per la crisi econòmica, contempla com la convivència en la comunitat es veu posada a prova amb l’arribada d’un grup de refugiats sirians. Bona part de l’acció transcorre en un vell pub que té fotografies de lluites proletàries penjades a les parets i dos espais clarament delimitats –en un impera la solidaritat, en l’altre imposen la seva llei els racistes–, i els parroquians del qual tenen tendència a explicar amb tots els ets i uts, i de vegades entre llàgrimes, els seus infortunis i qüestionables formes de pensar. Un lloc, en altres paraules, que bé pot funcionar com a metàfora del cine de Loach, dedicat gairebé íntegrament a defensar les causes de la classe obrera. 

Com el pub, les seves pel·lícules –almenys les últimes 15, totes fetes en col·laboració amb el guionista Paul Laverty– estan poblades per gent que o bé només són molt bons o bé només molt dolents, i l’única funció dramàtica dels quals és exercir de tals; són històries, a més, que proposen solucions massa fàcils a problemes molt difícils, i que recorren sense objeccions ni mesura tant al didactisme com al melodrama exacerbat per fer arribar el seu missatge i, de passada, tocar la fibra de l’espectador. ‘The Old Oak’, diem, també és tot això; de fet, poques pel·lícules de Loach ho són tant com ella. I per això, considerant el lloc que li ha tocat ocupar en la carrera del seu autor, davant seu no hi ha més opció que treure’s el barret.    

Tresors etruscos

Notícies relacionades

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Bon Jovi, a la recerca del torrent de veu perdut

Especialment des d’‘El país de las maravillas’ (2014), la italiana Alice Rohrwacher ha anat desenvolupant un mètode narratiu que agafa préstecs del folklore i les llegendes, el gènere fantàstic i l’herència cinematogràfica del seu país i els converteix en pel·lícules absolutament originals que només s’assemblen les unes a les altres. La que aquest divendres ha presentat a concurs en el certamen francès, ‘La chimera’, acompanya un misteriós jove integrant d’una banda de lladres que profanen tombes. Venen les antiguitats al millor postor però ell –que sembla tenir una habilitat sobrenatural per detectar aquests tresors– no ho fa per diners, sinó per establir una connexió interdimensional amb el món dels morts i, en concret, amb la dona que va ser la seva estimada.

És una pel·lícula desbordant de símbols i metàfores –sobre l’esoterisme i el tarot, sobre la utopia feminista etrusca– que, tot i que no té la precisió formal i conceptual de la qual fins a la data és l’obra mestra de Rohrwacher, ‘Lazzaro feliç’ (2018), confirma la directora com una de les veus més singulars i creatives del cine actual.