Ave Blanca Paloma Puríssima: Suècia guanya Eurovisió davant una Espanya (de nou) incompresa

Blanca Paloma s’ha confessat a  Eurovisió. Ha fet saber al Vell Continent que el seu Eaea és fruit de l’amor més pur. Que la seva veu és el canal pel qual es comuniquen les seves ancestres. Que el vermell dels seus serrells és l’úter universal que ens protegeix. Que la valentia no té a veure amb la força. I que l’arrel és l’essència de qualsevol existència. Un alleujament tan personal que ha sigut impossible no dedicar-li almenys una mirada. La veritat de les seves paraules li ha valgut el lloc 17 d’aquesta 67a edició. No ha guanyat el festival, però sí un bon grapat de cors. La seva cançó de bressol flamenca ha temperat el pit d’Europa. I, tot i que el micròfon de vidre l’ha aixecat Suècia, s’ha emportat el respecte de qui escolta amb atenció una revelació.

Eaea no és una cançó a la qual es pot entrar fàcilment. Requereix el seu temps i energia. No tothom està preparat per sentir-la de primeres. No obstant, l’empenta amb què s’ha plantat al Liverpool Arena l’ha tornat plana, sincera, captivadora... A la seva imponent veu cal sumar-hi una escenografia sauriana que ha reflectit les vísceres d’on partia aquest càntic. Si per alguna cosa s’ha caracteritzat l’actuació de Blanca Paloma ha sigut per avivar la passió que tots guardem dins. Des que va arrasar al Benidorm Fest, no ha deixat de repetir la jugada una vegada i una altra: ella arriba, llança la fletxa i et deixa l’estèrnum al descobert. Llavors no hi ha apòsit que valgui: el millor és dessagnar-se per descobrir el més valuós del nostre interior. Aquest petit racó on passat i present convergeixen per fer-nos saber qui som en realitat.

Els 100 punts que Espanya (només cinc provenen del públic) ha rebut no han sigut suficients per avançar Suècia (583). Loreen ha donat la setena victòria al seu país, convertint-lo en el que més triomfs acumula a Eurovisió, junt amb Irlanda. Va guanyar els anys 1974 (ABBA), 1984 (Herreys), 1991 (Carola), 1999 (Charlotte Nilsson), 2012 (Loreen) i 2015 (Måns Zelmerlöw). Ara, vuit anys més tard, ho ha tornat a fer amb la intèrpret que ja va assaborir la glòria gràcies a la icònica Euphoria. Des que Tattoo va ser seleccionada al Melodifestivalen, immediatament es va ubicar com la predilecta de les cases d’apostes. No va recular en cap moment: la seva primera posició feia mesos que s’havia anunciat, un favoritisme justificat pel rodoníssim paquet que ha liderat.

La seva ha sigut la candidatura que millor ha equilibrat el directe amb l’espectacle. Com va demostrar el 2012, Loreen controla l’espai amb una precisió mil·limètrica. Sap el que vol transmetre i, per descomptat, com fer-ho. D’aquesta manera, la seva interpretació ha aconseguit oscil·lar entre l’angoixa i la llibertat segons ho requerien els compassos. Un videoclip vivent en què ella, sense arribar a la perfecció vocal, ha brillat amb més intensitat que la resta. Tattoo és la justa guanyadora... No per comparació, sinó per mèrits propis.

Malgrat l’alt nivell que ha envoltat aquesta edició, cap altra delegació ha sigut capaç d’alimentar la fascinació com Suècia. El deliri svensk només ha patit el rebuig de l’audiència en dues ocasions: 1963 (Monica Zetterlund) i les 1977 (Forbes) són les úniques ensopegades que la regió ha viscut.

Finlàndia perd pistonada

Blanca Paloma i Loreen han sigut les dues participants que més carisma han desplegat durant la gala. Així ho han evidenciat en les múltiples connexions que Hannah Waddingh, Julia Sanina, Alesha Dixon i Graham Norton han realitzat amb la Green Room. Èpiques i magnètiques, han marcat l’edició a dalt i baix de l’escenari. El que, en certa manera, ha restat rellevància a Käärijä: el representant de Finlàndia anava a totes amb Cha cha cha, una barreja pop, rock, rap i techno que ha sabut mantenir el focus fins a l’últim segon. A grans trets, era el tema ideal per guanyar. No obstant, no ha convençut el jurat amb la mateixa fermesa que Suècia. Potser li ha restat impuls el to burlesc que pren per moments. En qualsevol cas, merescudíssima la seva segona plaça.

El taló discotequer de Gustaph (Bèlgica, 7), el crit nostàlgic de Mimicat (Portugal, 23), el tràngol ombrívol de Monika Linkytė (Lituània, 11), el ritual mitològic de Pasha Parfeni (Moldàvia, 18) i la unió familiar d’Albina (Albània, 22) no han estat a l’altura del podi. Ara bé, han aportat la pluralitat d’estils, idiomes i visions que caracteritzen el certamen. De fet, en general, solen ser països que sempre fan del seu folklore una fortalesa. Mostrar les entranyes té recompensa. El millor exemple és França (16), que sol apostar per melodies que posen en valor la seva medul·la: La Zarra, tot i que nascuda al Canadà, ha lluït la bandera gal·la com si fos un torniquet. De vegades massa rígida. D’altres, bastant aclaparadora. Però, en qualsevol cas, amb aquest «rintintin» parisenc que (pel que sembla) tant agrada. Tot elegància.

L’ombra de Chanel

Amb aquest aplom també s’han personat Israel (3), Noruega (5) i Txèquia (10). Tres conceptes tan diferents com ben armats. I igualment inspirats per Chanel: el seu tarannà, reivindicació i esclat han recordat el terratrèmol que va provocar SloMo. Noa Kirel, per exemple, ha recorregut a un dance break menys espectacular però més ben espremut. Per la seva banda, Alessandra Mele ha remesclat sensualitat i poder al gust nòrdic. I Vesna ha canalitzat un missatge feminista en favor de les dones ucraïneses. Si bé cap d’elles ha suscitat el fervor d’Espanya el 2022, han sabut portar al seu terreny una fórmula que no acaba de desgastar-se. En especial, per la seva capacitat per fer-la pròpia. I, en conseqüència, sonar extraordinàries.

Aquesta ha sigut la principal batalla del Big Five durant dècades. Tret d’Itàlia, que ha tornat a encertar de la mà de Marco Mengoni, la resta ha lluitat per un so aliè que poc tenia a veure amb ells. Alemanya és, possiblement, el que més ha patit aquesta deriva. Aquest any tampoc han aconseguit redirigir-se: Lord Of The Lost ha col·locat la seva metàl·lica Blood & Glitter al 26è lloc. El cas del Regne Unit (25) és similar: la medalla de plata que Sam Ryder va conquerir la temporada passada no els ha tornat a l’arena. Aquesta vegada amb un ‘pelotazo’ ‘xoni’ que té moltes paperetes per sonar a les ràdios aquest estiu: I Wrote A Song, si no fos per la dubtosa afinació de Mae Muller, hauria enganxat moltíssim més. Fins i tot podria haver optat al premi.

El fenomen croat

Curiosament, de nou, un país balcànic ha tornat a donar la sorpresa. La peculiar oda a la salut que va protagonitzar Konstrakta (Sèrbia) a Torí ja va evidenciar que el gran secret està en l’autenticitat. El seu In corpore sano, rebatejat al carrer com Biti zdrava, va deixar empremta sense necessitat de saber què volia dir ni per què s’estava rentant les mans en directe. Senzillament va enamorar per la seva naturalitat. Un tret que aquest 2023 ha catapultat Croàcia: Damir Martinović i Zoran Prodanović són els líders de Let 3, un grup creat el 1987 que actualment encara té èxit gràcies a les seves composicions innovadores, directes impactants i escenes obscenes. Han acabat al 13è lloc gràcies al suport massiu del televot.

Aquest bloc geogràfic, a més, ha comptat amb Eslovènia (21) i Sèrbia (24). Dues propostes als antípodes que, des de l’inici, han cridat l’atenció de la massa. En primer lloc, Ljubljana ha apostat per una banda indie amb fortes reminiscències a Franz Ferdinand. Musicalment parlant, és clar. Perquè l’actitud va per un altre camí. Els nois de Joker Out semblen una mica impostats, però almenys han servit una mica de purpurina. No com l’elegit de Belgrad. Luke Black ha complert al peu de la lletra el títol de la seva cançó: Samo mi se spava (només vull dormir). Gens efectista i atractiu, amb prou feines ha remogut una fossa més pendent dels llums que de la seva veu. Molta parafernàlia per a tan poca substància.

Ucraïna canta a la llibertat

Notícies relacionades

Alizzz: «Disfruto provocant debats, és part de l’art també»

Comic Barcelona amb Ibáñez en la memòria

Tot i que el certamen s’ha celebrat al Regne Unit, la presència d’Ucraïna ha sigut inqüestionable. Un sentiment d’unió i gratitud ha voletejat durant la vetllada, que ha guanyat dinamisme gràcies a les intervencions de Jamala, Mahmood, Go_A, Cornelia Jakobs, Tina Karol, Sonia Evans... Volodímir Zelenski també va mostrar el seu interès, però la UER s’hi ha negat rotundamen al no estar permesos els comentaris d’índole política. No obstant, n’hi ha prou amb escoltar el tema ucraïnès per descobrir-hi alguna referència encriptada. A diferència de Kalush Orchestra, Tvorchi (6) ha descartat qualsevol so folklòric per endinsar-se en el pop amb tocs urbans. El seu Heart Of Steel és un cant a la llibertat i la valentia. El que dèiem.

Per divuitè any, Ucraïna ha deixat patent per què és un dels països amb millor palmarès del festival: en aquesta ocasió ha plantejat una posada en escena capaç d’emfatitzar el seu (depurat) discurs, fent de la seva particularitat històrica i cultural una llança ben afilada. Hi havia puresa en cada pla. I això, en un concurs que congrega 200 milions d’espectadors, és un tresor. Entre tants estímuls, aconseguir que algú es quedi embadalit davant la pantalla no és fàcil. Això no vol dir que, si ho aconsegueixes, obtinguis un bon lloc. Sinó que pots permetre’t competir amb els més grans. Això és el que li ha passat precisament a Espanya: Blanca Paloma ens ha agafat de la mà per prometre’ns amor etern. Ni més ni menys. I Europa ho ha entès. A mitges.