Sis moments de la trajectòria de Sánchez Dragó, entre la pedofília i les teories de la conspiració

Nen «bé» del barri de Salamanca, fill de periodista republicà assassinat durant la Guerra Civil tot i que la família fos poderosament conservadora, va cultivar des dels primers anys una imatge excèntrica. De petit, va tenir un amic invisible, però no un de qualsevol sinó un àngel de la guarda que s’anomenava Jai, de qui explicava les aventures amb molt detall per a esglai dels seus, que van reafirmar amb admiració el seu ja poderós ego. Estava clar que al Fernando petit li agradava cridar l’atenció.

Va ser alumne aplicat al Col·legi del Pilar, fàbrica de «prohoms» del moment, tot i que la seva rebel·lia el va conduir a aconseguir un carnet del PCE, fet que el va portar tres vegades a la presó i el 1964 a un exili més aviat daurat que el va passejar per mig Europa i sobretot per Àsia, una de les seves grans volences. Amb el temps l’escriptor va rebutjar la ideologia comunista perquè era massa gregària mentre va propugnar un anarquisme individualista.

El 1968 en les escales que condueixen al riu a Benarés, l’Índia, l’autor pateix una epifania mentre contempla l’alba sota els efectes de la droga i la beguda. És una caiguda del cavall que el transforma curiosament en un home espiritual. Les seves creences són un batibull de religions orientals que ell utilitza per crear el llibre que el 1970 el convertiria en la bèstia rara més famosa del tardofranquisme: ‘Gárgoris y Habidis’.

De tornada a Espanya, convertir-se en un personatge televisiu el va ajudar a popularitzar una figura amb la qual bàsicament es va dedicar a jugar a la contra amb un punt de cinisme, sense importar que allò s’avingués malament amb la seva espiritualitat. El que importava era cridar l’atenció. Defensor de la tauromàquia, opositor del progrés tecnològic i l’avortament i partidari de mil i una teories de la conspiració, Sánchez Dragó es va negar a creure –més aviat per cridar l'atenció– que l’home hagués arribat a la Lluna. El gran moment de la seva trajectòria com a presentador per a la memòria popular està lligat a l’impagable programa de RTVE ‘El mundo por montera’ en què va convidar un Fernando Arraba begut amb ganes de parlar sobre la fi del món.

Bé, la frase no té cap interès però va ser una de les favorites de l’autor, pare de quatre fills de quatre dones diferents, que va arribar a vantar-se i així ho va escriure sense vergonya d’haver tingut sexe amb dues nenes japoneses de 13 anys. Ho va explicar en un llibre coescrit amb Albert Boadella el 2010, una data en què una confessió d’aquesta importància i sense propòsit d’esmena a més, amb prou feines va suscitar lleus repulses. Fer anys no va rebaixar el seu exhibicionisme eròtic fins a convertir-lo gairebé en un acudit: als 81 anys va gravar com a protagonista un curtmetratge amb escenes pornogràfiques i de sadomasoquisme per al festival de cine de Los Bonobos. La seva última ‘partenaire’ sexual tenia 28 anys.  

¿Quina millor manera de situar-se a la contra que recolzant Vox? Quan les seves proeses sexuals van deixar d’interessar, l’autor va aconseguir tornar al cim, aquesta vegada de les xarxes socials, tornant a la casella de sortida de la fe política. Haver recolzat Aznar durant anys li va semblar una cosa tèbia, per la qual cosa va extremar encara més la seva volença convertint-se en l’intel·lectual per excel·lència de Santiago Abascal. Pel que sembla va ser ell qui va tenir la peregrina idea que Ramón Tamames podia defensar la moció de censura a Pedro Sánchez i qui va orquestrar a l’ombra la surrealista jugada.