Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso: «Un museu no és una plataforma ideològica, però estem oberts al debat sobre Picasso»

Els 50 anys de la mort de Pablo Picasso que es compleixen aquest 8 d’abril coincideixen amb els 60 anys que compleix el Museu Picasso, l’únic museu que l’artista va impulsar en vida. Malgrat el seu rebuig frontal de la dictadura franquista, Picasso va donar el vistiplau per a la seva obertura al carrer Montcada el 9 de març de 1963 gràcies a la determinació del seu secretari personal, Jaume Sabartés, i al suport de la seva dona Jacqueline, de l’Ajuntament de Barcelona i de les famílies Gaspar i Gili. L’impuls definitiu va arribar el 1970, quan el malagueny va donar al museu un miler d’obres que eren a la casa del passeig de Gràcia de la seva germana Lola, morta el 1958. «No som el Museu Picasso més ric, però sí el més visitat i el que té una de les col·leccions més importants», recorda Emmanuel Guigon, director de l’entitat. 

Picasso i els barcelonins

L’artista va arribar amb 13 anys a la capital catalana i se’n va passar 9 abans de marxar a París. Va tornar-hi comptades vegades, però sempre va tenir una estima especial per la seva ciutat d’adopció. Al Museu Picasso li ha costat històricament connectar amb el públic local, però aquesta tendència ha canviat: el febrer van visitar el museu 700.000 persones, un rècord absolut en 60 anys i un 87% més que el 2022; un 34% era públic nacional i un 27% barceloní, una xifra inèdita. «Tot i que no és un cognom gaire conegut, l’exposició dedicada a Daniel-Henry Kahweiler, el marxant de Picasso, ha sigut tot un èxit», apunta Guigon, que està ultimant la publicació d’una cartografia per aprofundir en la relació de Picasso amb Barcelona i la mostra estrella, ‘Miró-Picasso’, a l’octubre.

El monstre de l’art

¿Era el malagueny un ésser violent i misogin a qui se li perdonava tot per ser un gran artista? L’huracà post Me Too ha revifat el debat sobre el malagueny, blanc de crítiques molt dures des del feminisme, que l’acusa de mantenir relacions abusives amb les dones que van passar per la seva vida i que no es poden deslligar de la seva obra perquè en són una part fonamental. ¿Com separar l’obra i l’artista si el sexe, el poder i l’atracció són temes essencials del seu art?

Oberts al debat

El Museu Picasso va experimentar el seu primer xoc amb aquesta relectura fa dos anys, quan la valenciana Maria Llopis i un grup d’alumnes van portar a terme una acció de denúncia silenciosa al museu, amb samarretes en què es podien llegir lemes com «Picasso Barba Blava» i «Picasso, l’ombra de Dora Maar». Un any després, el museu va impulsar una revisió de la vida i l’obra de l’artista des de la perspectiva de gènere de la mà de la UAB amb un simposi i dues ‘performances’ que convidaven a reflexionar sobre la controvertida relació del creador amb les dones. «Com va dir Lucien Febvre, el fundador de l’Escola dels Annals, la història és filla de la seva època i del seu moment. Hem de tenir una mirada contemporània. El museu té moltes missions i entre aquestes també hi ha la de compartir una emoció i uns dubtes. El museu no és una plataforma ideològica, però no podem no participar dels debats de l’actualitat. Hi estem oberts», diu Guigon.

De Sophie Calle a Hannah Gadsby

Notícies relacionades

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Bon Jovi, a la recerca del torrent de veu perdut

Casualitat o no, diverses artistes formen part de la programació del Museu Picasso en un any tan important: Carmen Calvo i la potent Hélène Delprat protagonitzaran exposicions i l’artista Orlan i Pilar Aymerich estan convidades a intervenir en la col·lecció. A París, al setembre, serà Sophie Calle qui protagonitzarà una mostra. A Luxemburg es recordarà la seva relació amb Gertrude Stein i al Musée de Montmartre, la que va tenir amb la seva primera parella sentimental, Fernande Olivier. Olivier i Françoise Gilot també són els eixos de l’exposició al Künstmuseum de Münster. Tot i que la cita que ja ha fet parlar més és la que al juny aterrarà al Museu de Brooklyn i que té com a comissària Hannah Gadsby. ‘Nanette’, el fulminant monòleg disponible a Netflix amb què la còmica australiana va donar la volta al món, era molt dur amb Picasso, a qui Gadsby acusava d’estar malalt de misogínia. «Picasso, t’odio. Tot i que, si penses en el cubisme, no el pots odiar», apuntava al xou. Si hem d’aprendre a separar l’home del seu art, reflexionava Gadsby, «llavors, ¿què passaria si traguessis el seu nom dels quadros?, ¿per quant se subhastarien?». 

«Vam ser pioners en el debat»

Guigon no esquiva el debat, tot i que confessa que no ha vist el monòleg de Gadsby a Netflix. «L’any passat vam crear un doctorat i va estar consagrat al feminisme i Picasso. Vam ser pioners en aquest tema entre tots els museus Picasso. Per ser seriosos s’han de buscar les fonts, confrontar-les i verificar-les. Picasso va ser un home del segle XIX, un seductor que vivia per crear. És el pintor més prolífic de tot el món. I tampoc hem d’oblidar que va ser molt generós», apunta. «Totes les dones amb qui va viure Picasso, casat o no, tenien caràcter. Totes eren molt poderoses. Per descomptat que s’ha de criticar, però s’ha matisar la crítica. Picasso va ser una persona complexa».