Tino Casal, l’artista que va volar entre la foscor per crear la llibertat

Pop, tecno, glam rock, new wave, new romantic, barroc, visionari, excessiu, innovador, ambigu... Tant la seva música com el mateix Tino Casal van rebre pels volts dels 80 –terra i temps avui mitificat per uns, menyspreat per d’altres– una infinitat d’etiquetes que miraven de definir-lo o classificar-lo. Però aquest artista asturià (Tudela Veguín, Oviedo, 1950) no se n’ajustava a cap. O, almenys, no només a una. En ell es fusionaven inquietuds i virtuts musicals que el convertien en un músic únic i diferent. Potser també inclassificable. El seu permanent desig d’innovar i de trobar noves fórmules i un so propi ja l’havien aixecat al número u de les llistes de vendes el 1981 amb ‘Champú de huevo’. Però dos anys més tard, un Casal més madur, comptant ja amb la confiança de l’aspre mercat discogràfic, va publicar ‘Etiqueta negra’, en el qual s’incloïa el tema ‘Embrujada’, amb el qual es consolidaria no només com un dels cantants supervendes a Espanya, sinó com a referent musical d’un nou estil, més impregnat de caires anglosaxons i avantguardistes.

La personalitat volcànica de Casal, el seu estil visual eclèctic, cosit a mà per les seves pròpies idees, potser seguint determinats patrons basats en la figura i l’ombra d’un talDavid Bowie, no pertanyien a la línia de producció de cap fàbrica ni als gustos o modes dictats per tercers. Casal era un artista a la recerca d’una obra que sempre considerava inacabada, perquè el seu era un viatge sense destí final, el d’algú que sabia que la innovació no acaba mai, que les creacions són simplement parades intermitents, com si la satisfacció plena es trobés en una espècie d’Atlàntida a la qual es pretén arribar de manera infructuosa.

«En Tino mai acabava els discos, no acabava les gravacions. Si el deixaves continuava canviant coses fins al final. El productor havia de dir-li: ‘Tino, fins aquí.’ Tot estava basat en la transformació interna i externa amb el que feia i amb el seu art constant», afirma Javier Losada, músic, compositor i productor de llarga trajectòria, que va formar part de la gravació d’’Etiqueta negra’ com a teclista. Ell va conèixer molt bé Tino, que considerava no només un amic sinó «un germà gran».

Casal va ser un creador polièdric, un artista integral. Un cantant, sí, però també compositor, productor, pintor, decorador i escultor. No, no era un home del renaixement, era un individu del seu temps, de mirada catadiòptrica, percebent i reflectint alhora un sentit de l’existència i de l’art multicolor, poliforme i multiangular. Potser ell el que volia era ser en si mateix una obra d’art, i pot ser que només admetés per a si en aquell 1983, fa ara just 40 anys, aquesta consideració d’’Etiqueta negra’ que va donar títol al seu segon treball discogràfic. Abans, gairebé sent un nen, havia sigut cantant de Los Zafiros Negros; després, dels Archiduques, encara al seu Astúries natal. Però aquell inquiet noi que va créixer en un poble d’Oviedo volia seguir un altre camí, i el 1977 se’n va anar a Londres per amarar-se de la creativitat cosmopolita que proporcionava la capital britànica. Allà va descobrir que volia ser una mica Bowie. Però un Bowie a la seva manera.

Un nou Tino

Quan va tornar de terres londinenques, algú va creure que podria convertir-lo en un intèrpret de cançó lleugera. Va aconseguir, és cert, una segona plaça al Festival de Benidorm el 1978, amb una cançó titulada ‘Emborráchate’, però Casal no volia ser aquest Casal. Per això, el 1981 va publicar el seu primer disc en solitari i el va anomenar de manera reivindicativa ’Neocasal’, com si fos el testimoni d’una ruptura, d’un temps nou, com a pròleg del que havia de venir, allunyat de pretèrits i camins mil vegades trillats. Algú va dir d’ell que mai perdia el temps mirant el passat.

Va gravar ’Neocasal’ en els estudis del músic Luis Cobos i va comptar amb la producció de Julián Ruiz. El single ‘Champú de huevo’ va ser número u a Espanya, cosa que li va servir perquè el sector discogràfic acabés d’intuir en ell un gran potencial comercial.

Dos anys més tard, de nou amb Julián Ruiz com a productor, va llançar ‘Etiqueta negra’, amb el qual va destapar un bon nombre de ments inquietes i va obrir l’interès i els sentits a una música i unes lletres que exercien d’avançada en una societat i un públic encara desemmandrint-se de temps pudorosos i adormits. «A l’estudi era molt divertit, però també insuportable», recorda Julián Ruiz. «Com que jo posava tota la música nova que apareixia al món en el meu programa Plásticos y Decibelios, estàvem al dia de tot. Si escoltàvem una cançó que ens agradava, doncs anàvem per aquesta línia estilística», apunta qui a més de productor va ser bon amic de Casal.

«En Tino estava formant una banda per anar de gira amb el seu disc ‘Neocasal’. Em vaig assabentar que buscaven un teclista i vaig fer un càsting, crec que l’únic que he fet en la meva vida. Quan el vaig conèixer va ser una espècie d’enamorament sobtat musical i professional. Al Tino li encantava innovar i el que volia en el seu so era innovació. Després d’aquella gira, em va oferir fer els teclats per a ‘Etiqueta negra’. Vaig anar a l’estudi i m’hi vaig trobar Julián Ruiz. Ell va influir bastant en el so d’en Tino. En Julián era un altre innovador», rememora Javier Losada.

Durant cinc setmanes, el senzill ‘Embrujada’, inclòs en aquest disc, va encapçalar les llistes de vendes a Espanya. Aquella melodia enganxosa estava embolicada en magnètics sintetitzadors i en una veu plena de plecs i matisos. «Vam basar la rítmica del tema i la seqüència en ‘Don’t you want me’, de la banda britànica The Human League –recorda Losada–, tot i que, òbviament, va sortir una altra cançó. La introducció era magnífica i els intervals de la tornada eren magistrals per part d’en Tino».

Al cap de poques setmanes del llançament ’Embrujada’ es va convertir en un dels temes més ballats a les discoteques espanyoles. Els platós de les televisions van ser, llavors, escenari i passarel·la alhora per a aquest Casal que creava el seu propi vestuari, influït per la immensa admiració que Bowie despertava en ell. D’ell en va agafar, és clar, una imatge camaleònica i un sentit estètic rutilant, però sempre es va tractar d’una adaptació i interpretació autòctona.

La modernitat espanyola

Aquest magnetisme visual i els seus dissenys modernistes van cridar l’atenció en els dies de la recordada i idealitzada ‘movida’. No obstant –apunta Losada–, «ell mai ha sortit en un documental sobre la ‘movida’, ¿oi que és curiós?, quan molts d’aquells grups anaven a casa seva per veure què estava gestant al seu nou disc. Sempre va ser un referent». «En Tino fugia de la deixadesa i una cosa que no suportava eren les enveges. I en Tino era una persona molt envejada», afegeix qui va ser el seu teclista aquells anys.

Però en el cas de Casal, rere allò que semblava representar el paper de simple aparença estètica s’hi amagava una autenticitat aconseguida amb idees i conceptes propis. Els que més bé el van conèixer sempre recorden que no sortia al carrer sense dedicar una bona estona a vestir-se, pentinar-se i pintar-se. Aquell imperi de l’estètica estava presidit, malgrat tot, per una veu i una creativitat musical única en el seu temps. I això era el que tenia prioritat per sobre de la resta de coses.

«Al Tino li agradava tota mena de música. La gent avui no és tan eclèctica com abans», apunta Julián Ruiz. Casal no era una d’aquestes veus que s’amaguen rere una façana. Podia arribar a aguts a l’abast de molt pocs o caure en tons més greus i, alhora, en la gravetat d’unes lletres que tenien poc o res d’impostura. «¿Cantants com ell avui a Espanya? No n’hi ha. De cap manera. És que tenia gairebé quatre vuitenes. Busca-me’n un. És que escoltes els temes d’’Etiqueta negra’ i et quedes perplex encara avui», respon el productor quan se li pregunta si avui hi ha algú semblant a Casal.

Els versos de l’artista asturià, les seves composicions amagaven rebel·lia i inconformisme, i responien poèticament a les seves inquietuds i reflexions. ’Embrujada’ va constituir el seu gran èxit comercial, però si hi ha un tema a ‘Etiqueta negra’ que despulla Casal de les seves robes, d’aquest imperi visual i cridaner que l’acompanyava sempre és ‘Los pájaros’. Amb aquesta cançó va ser capaç de mostrar aquesta habilitat i immensa capacitat creativa i aprofitar, paradoxalment, la foscor de les seves lletres per posar un immens feix de llum sobre la intransigència, sobre aquells que el jutjaven amb una mirada inquisitorial plena d’incomprensió.

«És una de les més personals. La gent creu que en Tino era un frívol, però no, en Tino tenia un cor d’uns sentiments profunds, i era capaç de fer una sintetització de tot el que li passava meravellosa», assegura Ruiz. «Em va costar molt que la cantés així. Li deia: ‘No cantis com Camilo Sesto o Nino Bravo, canta-la com si fossis un anglosaxó’», reconeix el productor.

I Casal la va cantar amb paraules esquerdades i fosques: «’Agitando sus alas / viven a espaldas / de cualquier sociedad. / Como halcones heridos / buscan sus nidos / entre la libertad. Ácratas de la noche. / Estigmas de posguerra / sobre la tierra, / no saben olvidar, / no quieren olvidar, / no pueden olvidar’». I en aquestes estrofes hi havia implícit un contraatac artístic, plenament humà, contra aquesta intolerància, contra les ‘bones maneres’ i ‘allò correcte i apropiat’. Amb ‘Los pájaros’ es podria dir que Casal volava en terres dominades per la foscor per crear la llibertat d’aquell nou temps que havia nascut amb el final de la dictadura a Espanya.

El disc incloïa també cançons com ‘African chic’, en què es conjugaven sons tribals i electrònics, i la melòdica ‘Póker para un perdedor’, en què Casal realitzava magnífics girs vocals. ’Miedo’, ‘Etiqueta negra’, ‘Malaria’, ‘Azúcar moreno’, ‘Legal e ilegal’, i ‘Un minuto más’ completaven la llista d’aquest treball discogràfic.

Després arribarien més números u amb ‘Pánico en el Edén’, del seu disc ‘Hielo rojo’ (1984), que va ser sintonia de la Vuelta ciclista a Espanya aquell any, i ‘Eloise’, una versió excepcional de la cançó del cantant britànic Bryan Ryan amb un arranjament superlatiu, inclosa a ‘Lágrimas de cocodrilo’ (1987), que molts van considerar l’obra mestra del cantant asturià.

¿Què se n’hauria fet avui, de Casal? Javier Losada ho té clar: «Coneixent-lo bé, com que no li agradava gens les coses ‘cutres’ crec que hauria desistit, hauria deixat la música probablement, perquè a Espanya durant els últims quaranta anys la música ha anat involucionant».

Notícies relacionades

‘Mountainhead’, regal per als fans de ‘Succession’

Terry Eagleton: "La possibilitat mateixa de la crítica està en perill"

El 22 de setembre de 1991, el cotxe en el qual Tino viatjava amb uns amics va xocar contra un fanal a la carretera de Castilla, a Madrid. Ell no portava posat el cinturó de seguretat. L’accident li va costar la vida. «Quan en Tino mor, a Espanya és com si s’hagués apagat un far», apunta amb tristesa Losada.

Casal va morir mentre era traslladat amb helicòpter a un hospital, gairebé com si la lletra de ‘Los pájaros’ hagués sigut una fosca i tràgica premonició: «’Despertad. / Ya se fue la luz del día. / Despertad. / Envuélvete en la oscuridad. / Despertad. / Las garras de la noche fría. / Despertad. / Por una vez más te atraparán. / Despertad. / Y ver que empieza un nuevo día’».