Bruce Springsteen, calfreds i molta diversió a Nova York en la seva ruta a Barcelona

El perfum funerari que es desprenia el seu últim àlbum amb cançons noves, ‘Letter to you’ (2020), era tan sols un recordatori de la fugacitat de la nostra existència, i això per a Bruce Springsteen només pot equivaler a un pacte amb la vida corregit i augmentat. El Boss tornarà a Barcelona aquest mes havent deixat una estela de nits fogoses, compromeses i d’alt rigor executiu en la seva gira pels Estats Units, com la d’aquest dissabte en una plaça històrica com és el novaiorquès Madison Square Garden.

El precedien sis anys d’hibernació de la seva entesa amb l’E Street Band, de manera que aquest Bruce ja és un senyor en la setantena que sembla que ha refrescat els motius que un dia el van empènyer a fer cançons i a cantar-les en públic. Podien percebre’s esclats d’un fragor juvenil en la seva vocalització profunda i els punxants solos de guitarra, transitant de la gravetat al gag de ‘showman’, del lament pels amics perduts al desori del tram final: Bruce, obrint-se la camisa, al descobert com al ‘No nukes’, atacant ‘Tenth avenue freeze out’ sense deixar de recordar el ‘Big Man’ Clarence Clemons i Danny Federici.

L’últim supervivent

Els concerts de Springsteen han derivat de vegades (sobretot a Europa) cap al grans èxits sense més coartades, però aquest ‘Tour 2023’ sorprèn amb un guió de certa estabilitat en el qual s’entreveu un missatge de fons. Veurem si es manté quan creui l’Atlàntic. Al Madison van ser 27 cançons, gairebé tres hores, incloses quatre de ‘Letter to you’ que van ancorar la sessió al diàleg amb una matèria poc simpàtica com és la nostra esperança de vida. Va sonar ‘Last man standing’, amb la qual va explicar la mort d’un vell col·lega, George Theiss, que el va fer adonar-se que ell era l’únic supervivent de la seva primerenca banda The Castiles.

Era com si els grans temes de la literatura ‘springsteeniana’ cobressin una forma més transcendent i creïble, si és possible, des d’aquesta arrencada a tota vela amb ‘No surrender’. Els vells ideals de joventut, el compromís i l’esperança (‘Prove it all night’, ‘The promised land’), el misteri femení (‘Candy’s room’) i una passeig sense presses pels racons del vell New Jersey, amb un parell de perles de fa 50 anys, ‘Kitty’s back’ i ‘The E Street shuffle’, sublimades pels metalls i les coristes, amb el seu swing i la seva vibració jazz-soul. Més delícies revisitades: un furiós ‘Trapped’, el ‘cover’ de Jimmy Cliff, l’assalt a ‘Johnny 99’ amb vista a Nova Orleans.

Carrers en flames

Al seguir un guió gairebé fix cada nit, als ‘E streeters’ se’ls va veure esforçant-se en cada tema, mimant detalls i inflexions. La refinada base perenne de Roy Bittan al piano, els solos de Nils Lofgren (‘Because the night’), les cal·ligràfiques entrades en bloc de Jake Clemons i el seu passeig a ‘Jungleland’ (debut a la gira), amb un públic que se sabia fins itot la crítica estrofa final del tema, apuntant a aquests «carrers en flames en un vals mortal», amb el rostre del Boss il·luminat de vermell. Un aclaparador Max Weinberg, l’àcid col·leguisme de Little Steven i aquests metalls que van aportar matisos una mica sacrílegs a ‘Thunder road’ i a ‘Born to run’. Banda de 17 peces sense Patti Scialfa, de baixa des de fa unes nits.

Tot i que al final van caure ‘Glory days’ i ‘Dancing in the dark’, el repertori va mirar cap als 70 més que a qualsevol altra dècada (14 cançons). Sense deixar-se ‘Rosalita’, la més divertida, amb els llums del recinte encesos i ambient de festa grossa. I van reprendre el fil al comiat amb ‘I’ll see you in my dreams’, balada de ‘Letter to you’ en la qual s’entreveu un horitzó acollidor després de l’última casa.

Notícies relacionades

Wes Ball: "Genèticament som gairebé idèntics"

Raquel Brune : "Llegeixo uns 100 llibres a l’any"

Springsteen ha sigut últimament notícia per temes tèrbols, com la polèmica derivada del preu de les entrades, particularment la parcel·la «dinàmica» i la de revenda (que a Nova York van arribar als 11.000 dòlars), però aquesta nit tot això ha quedat lluny, molt lluny. Se suposa que serà així a l’inici de la gira europea, el 28 i 30 d’abril a l’Estadi Olímpic.